19481918f9d2478e8e72515016872cf8

Lista no exhaustiva de incendios

Mon, 09 Jun 2025 21:33:03 GMT

Lista no exhaustiva de incendios

Esta lista de incendios no pretende ser una lista de todos los incendios que se dan en el mundo. Es una lista que se irá actualizando a medida que se vaya recopilando información de incendios de todo el mundo. Podéis encontrar la fecha, el lugar, el país, el tipo de incendio y si ha habido víctimas o no.

El link os llevará a una página donde se pueden ver más de 1.000 incendios de 170 países. También puedes viajar por el mapa interactivo y verás el número de víctimas que hay por país

Llista no exhaustiva d'incendis

Mon, 09 Jun 2025 20:14:41 GMT

Llista no exhaustiva d'incendis

Aquesta llista d'incendis no pretén ser una llista de tots els incendis que es donen al món. És una llista que s'anirà actualitzant a mida que es vagi recopilant informació d'incendis d'arreu del món. Hi podeu trobar la data, el lloc, el país, el tipus d'incendi i si hi ha hagut víctimes o no.

El link us durà a una pàgina on es poden veure més de 1.000 incendis de 170 països. També podeu viatjar pel mapa interactiu i veureu el número de víctimes que hi ha per país

Incendios en baterias de litio. Un problema a resolver

Tue, 07 Mar 2023 10:49:54 GMT

¿Se puede detener el avance tecnológico? ¿Somos capaces de colocar un semáforo en rojo para parar el tsunami que se nos viene encima sobre las nuevas propuestas de movilidad y las exigencias en la agenda mundial sobre contaminación (reducción de la huella de carbono, eliminación de vehículos con motor de combustión…)? La respuesta, a mi parecer, es que no. Pero esa nueva tecnología, si produce daños en nuestro entorno, en nuestros hogares, al medio ambiente y tiene un impacto directo en nuestra cotidianidad, ¿debe continuar utilizándose? Pues esto es lo que pasa, desde hace ya unos cuantos años (y va en aumento) con los dispositivos que utilizan baterías de litio.

De baterías de litio hay de diversa índole, así como dispositivos que las utilizan (móviles, ordenadores portátiles, tabletas, patinetes, bicicletas, cigarrillos electrónicos, coches… e incluso sobres dedicados a felicitar un cumpleaños u otro acontecimiento). En nuestro día a día, estamos rodeados de esta tecnología, pero últimamente, se vienen dando incendios con consecuencias muy graves, ya no tan sólo en elementos materiales, sino también se ha llevado vidas por delante.

Según los bomberos de Nueva York (FDNY), en 2022 hubo 216 incendios provocados por baterías de bicicletas eléctricas, los cuales acabaron con 146 heridos y 6 muertos. Si lo comparamos con las cifras de 2021, siempre según FDNY, hubo 104 incendios, de los cuales 79 heridos y 1 muerto. No todos los incendios donde hay presencia de dispositivos de litio, tienen que ser forzosamente la causa y el origen del incendio. Pero bien es cierto que, si no se toman ciertas precauciones, estos dispositivos pueden llegar a producir graves, intensos e, incluso, violentos incendios. De hecho, en un incendio de vehículo con baterías de litio, los bomberos llegaron a gastar 23.000 l de agua. Eso da una visión de lo virulento de este tipo de incendios donde se ve involucrada esta nueva tecnología que va en aumento día a día.

Pero si queremos resolver el problema que supone convivir con estos dispositivos, tendremos que entender cómo funcionan. Básicamente, las pilas de litio se conforman de su recipiente en los extremos del cual, se ubican los electrodos, uno positivo y el otro negativo. Dentro de ese recipiente, viene incorporado el electrolito (que acostumbra a ser una solución líquida formada por hidrocarburos y sales de iones de litio, aunque también existen electrolitos de origen sólido) y una membrana separadora que puede estar hecha de material plástico. Esta membrana, que es permeable, permite el flujo de electrones de litio del polo negativo (ánodo) al polo positivo (cátodo) y es así, grosso modo, cómo se carga una batería.

Y entonces, ¿por qué los incendios de baterías de litio son tan violentos? ¿Qué particularidad tienen estos productos? Pues, básicamente, cuando estas baterías se utilizan de forma incorrecta, sufren golpes (ya sean voluntarios o involuntarios), se exponen a temperaturas extremas (frío o calor), padecen envejecimiento, no se siguen las instrucciones del fabricante, padecen cargas y descargas continuamente (se comparte la misma batería con otros usuarios o se fuerza el consumo de esas baterías), no se cuidan bien o, simplemente, puede haber un fallo de fabricación, se puede originar un incendio que viene precedido por una emisión de gases a alta presión y de diversas densidades (más pesados que el aire y que pueden desplazarse a ras de suelo), la aparición de humo tóxico, corrosivo e inflamable y, finalmente, el incendio.

Así pues, a causa de un incendio por baterías de litio, podemos tener a nuestro alrededor gases como el metano, el sulfuro de hidrógeno, el mismo hidrógeno, cloruro de hidrógeno, monóxido de carbono, etileno y un sinfín de otros gases igualmente peligrosos para la vida y el medio ambiente. Y esa exposición súbita en poco tiempo, pero con gran cantidad de partículas contaminantes, puede tener efectos nocivos si estamos cerca y los respiramos inmediatamente. La particularidad de estos incendios es que se producen en interiores y, especialmente, en viviendas y aparcamientos. Eso lo hace especialmente peligroso, dado que este tipo de incendios no se daba años atrás, dado que no existía una globalización tan alta de este tipo de tecnología.

Según el tipo de material con el que esté fabricada la batería, se originaran unos u otros gases. Pero independientemente de eso, lo que genera un riesgo, ya no tan sólo para los usuarios de estos dispositivos, sino también para los bomberos, es la propagación de una pila dañada a otra colindante. En un vehículo de Tesla, por ejemplo, pueden haber almacenadas más de 7.000 pilas unas al lado de las otras. Y apagar un incendio de esas características puede suponer un esfuerzo ingente de profesionales, recursos hídricos y otras particularidades que implica la sofocación de un incendio, dependiendo de dónde se encuentre (interiores o exteriores) y a quién o qué afecte.

Y ante este panorama, las empresas o usuarios, ¿dejaran de utilizar esos dispositivos? Seguramente que no. Por lo tanto, nos encontramos en un momento en qué la investigación de nuevas tecnologías y de la industria de la protección contra incendios tienen un gran reto por delante: hacer más seguros estos dispositivos. ¿Es posible un sistema de extinción automático incorporado en estos dispositivos (vehículos eléctricos, patinetes, bicicletas…)? ¿Se está trabajando en un agente extintor capaz de sofocar este tipo de incendios? ¿Seremos capaces de crear otro tipo de energía limpia que no impacte negativamente en los usuarios?

Hemos visto que los incendios a causa de baterías de litio aumentan en muchas partes del mundo. Hay ciudades como Londres o Barcelona, que ya han prohibido el acceso de patinetes eléctricos en su transporte público. Otra medida que han emprendido algunas navieras es la negativa a transportar coches eléctricos ¿Son medidas que pueden perdurar en el tiempo? Obviamente que no, porque, a parte que la movilidad es un factor inherente al ser humano, la tendencia que van a seguir muchos países es la eliminación de recursos limitados y la sustitución por otros menos contaminantes. Y si la tecnología nos permite movilizarnos más cómoda, eficaz y rápidamente, esa tendencia irá al alza y será imparable.

Por otra parte, nosotros, como usuarios de estos dispositivos, también tenemos el deber de cuidar de ellos, seguir las indicaciones del fabricante y tomar medidas preventivas básicas que puedan aconsejarnos diferentes autoridades o entidades fiables o, simplemente, utilizar el sentido común que, muchas veces, parece que esté ausente en el ser humano.

Incendis en bateries de liti. Un problema a resoldre

Tue, 07 Mar 2023 10:43:58 GMT

Es pot aturar l'avenç tecnològic? Som capaços de col·locar un semàfor en vermell per aturar el tsunami que se'ns ve al damunt sobre les noves propostes de mobilitat i les exigències a l'agenda mundial sobre contaminació (reducció de la petjada de carboni, eliminació de vehicles amb motor de combustió…)? La resposta, al meu entendre, és que no. Però aquesta nova tecnologia, si produeix danys al nostre entorn, a les nostres llars, al medi ambient i té un impacte directe en la nostra quotidianitat, s'ha de continuar utilitzant? Doncs això és el que passa, des de fa uns quants anys (i va en augment) amb els dispositius que utilitzen bateries de liti.

De bateries de liti n'hi ha de diversa índole, així com dispositius que les utilitzen (mòbils, ordinadors portàtils, tauletes, patinets, bicicletes, cigarretes electròniques, cotxes… i fins i tot sobres dedicats a felicitar un aniversari o un altre esdeveniment). En el nostre dia a dia, estem envoltats d'aquesta tecnologia, però darrerament, es donen incendis amb conseqüències molt greus, ja no tan sols en elements materials, sinó també s'ha portat vides al davant.

Segons els bombers de Nova York (FDNY), el 2022 hi va haver 216 incendis provocats per bateries de bicicletes elèctriques, els quals van acabar amb 146 ferits i 6 morts. Si ho comparem amb les xifres del 2021, sempre segons FDNY, hi va haver 104 incendis, dels quals 79 ferits i 1 mort. No tots els incendis on hi ha presència de dispositius de liti han de ser forçosament la causa i l’origen de l’incendi. Però és cert que, si no es prenen certes precaucions, aquests dispositius poden arribar a produir greus, intensos i, fins i tot, violents incendis. De fet, en un incendi de vehicle amb bateries de liti, els bombers van arribar a gastar 23.000 litres d'aigua. Això dóna una visió de com virulent és aquest tipus d'incendis on es veu involucrada aquesta nova tecnologia que va augmentant dia a dia.

Però si volem resoldre el problema que suposa conviure amb aquests dispositius, haurem d'entendre com funcionen. Bàsicament, les piles de liti es conformen del seu recipient als extrems del qual, s'ubiquen els elèctrodes, un de positiu i l'altre negatiu. Dins aquest recipient, ve incorporat l'electròlit (que acostuma a ser una solució líquida formada per hidrocarburs i sals d'ions de liti, encara que també hi ha electròlits d'origen sòlid) i una membrana separadora que pot estar feta de material plàstic. Aquesta membrana, que és permeable, permet el flux d'electrons de liti del pol negatiu (ànode) al pol positiu (càtode) i és així, grosso modo, com es carrega una bateria.

I aleshores, per què els incendis de bateries de liti són tan violents? Quina particularitat tenen aquests productes? Doncs, bàsicament, quan aquestes bateries es fan servir de forma incorrecta, pateixen cops (ja siguin voluntaris o involuntaris), s'exposen a temperatures extremes (fred o calor), pateixen envelliment, no se segueixen les instruccions del fabricant, pateixen càrregues i descàrregues contínuament (es comparteix la mateixa bateria amb altres usuaris o es força el consum d'aquestes bateries), no es cuiden bé o, simplement, pot haver-hi una fallada de fabricació, es pot originar un incendi que ve precedit per una emissió de gasos a alta pressió i de diverses densitats (més pesants que l'aire i que es poden desplaçar arran de terra), l'aparició de fum tòxic, corrosiu i inflamable i, finalment, l'incendi.

Així doncs, a causa d'un incendi per bateries de liti, podem tenir al nostre voltant gasos com el metà, el sulfur d'hidrogen, el mateix hidrogen, el clorur d'hidrogen, el monòxid de carboni, l'etilè i una infinitat d'altres gasos igualment perillosos per a la vida i el medi ambient. I aquesta exposició sobtada en poc temps, però amb gran quantitat de partícules contaminants, pot tenir efectes nocius si estem a prop i els respirem immediatament. La particularitat d'aquests incendis és que es produeixen a interiors i, especialment, a habitatges i aparcaments. Això ho fa especialment perillós, atès que aquest tipus d'incendis no es veia anys enrere, atès que no hi havia una globalització tan alta d'aquest tipus de tecnologia.

Segons el tipus de material amb què estigui fabricada la bateria, s'originaran uns o altres gasos. Però independentment d'això, el que genera un risc, ja no tan sols per als usuaris d'aquests dispositius, sinó també per als bombers, és la propagació d'una pila danyada a una altra adjacent. En un vehicle de Tesla, per exemple, hi poden haver emmagatzemades més de 7.000 piles unes al costat de les altres. I apagar un incendi d'aquestes característiques pot suposar un esforç ingent de professionals, recursos hídrics i altres particularitats que implica la sufocació d'un incendi, depenent d'on es trobi (interiors o exteriors) i qui o afecti.

I davant aquest panorama, les empreses o usuaris deixaran d'utilitzar aquests dispositius? Segurament que no. Per tant, ens trobem en un moment en què la investigació de noves tecnologies i de la indústria de la protecció contra incendis tenen un gran repte al davant: fer més segurs aquests dispositius. És possible un sistema d'extinció automàtic incorporat a aquests dispositius (vehicles elèctrics, patinets, bicicletes…)? S'està treballant en un agent extintor capaç de sufocar aquest tipus d'incendis? Serem capaços de crear un altre tipus d'energia neta que no impacti negativament els usuaris?

Hem vist que els incendis a causa de bateries de liti augmenten a moltes parts del món. Hi ha ciutats com Londres o Barcelona, que ja han prohibit l'accés de patinets elèctrics al transport públic. Una altra mesura que han emprès algunes navilieres és la negativa a transportar cotxes elèctrics. Són mesures que poden perdurar en el temps? Òbviament que no, perquè, a part que la mobilitat és un factor inherent a l'ésser humà, la tendència que seguiran molts països és l'eliminació de recursos limitats i la substitució per altres de menys contaminants. I si la tecnologia ens permet mobilitzar-nos més còmoda, eficaç i ràpidament, aquesta tendència anirà a l'alça i serà imparable.

D'altra banda, nosaltres, com a usuaris d'aquests dispositius, també tenim el deure de tenir-ne cura, seguir les indicacions del fabricant i prendre mesures preventives bàsiques que ens puguin aconsellar diferents autoritats o entitats fiables o, simplement, utilitzar el sentit comú que, moltes vegades, sembla que estigui absent en l'ésser humà.

Los incendios en las residencias de gente mayor

183:813153126 (Ivan Matavera Martínez) — Mon, 31 Jan 2022 19:44:04 GMT

El 18 de enero de 2022, en torno a las 23:21 h., se declaró un incendio en una residencia de gente mayor de Moncada (Valencia). Cuando escribo este artículo, existen dos hipótesis sobre las causas del fuego. Una de ellas es una anomalía eléctrica en una de las regletas de la habitación de residentes. La otra hipótesis es un cortocircuito en la conexión de la botella de oxígeno, también en una de las habitaciones de residentes. Sea como fuere, el incendio se propagó por la totalidad de la planta afectada. La habitación quedó completamente destruida e, incluso, parte de la fachada quedó dañada. El resultado del incendio fue la muerte de ocho residentes. En el momento del siniestro, según el diario Levante , había 81 residentes, de los que 25 fueron evacuados por los bomberos.

El incendio ocurrió por la noche. ¿Y qué ocurre en las residencias de personas mayores por las noches? Pues, en mi opinión, hay poco personal para cuidar de los residentes. De hecho, esta situación está regulada en Cataluña por el Decreto 176/2000, de 15 de mayo, de modificación del Decreto 284/1996, de 23 de julio, de regulación del sistema catalán de servicios sociales. En este Decreto, se puede leer en el artículo 4.3:

“2.3.2.- Servicios de centros residenciales para personas mayores, b) Servicios de residencia asistida: “En horario nocturno, el personal de atención será de una persona hasta 35 residentes, además de una persona localizable, de 36 a 80 residentes, dos personas; de 81 hasta 110 residentes, dos personas, además de una localizable; de 111 a 150 residentes, tres personas; a partir de 151, tres personas más otra por cada 50 residentes o fracción ”

Asimismo, el número de camas por superficie también está regulado por el Decreto 205/2015, de 15 de septiembre, del régimen de autorización administrativa y de comunicación previa de los servicios sociales y del Registro de Entidades, Servicios y Establecimientos Sociales . Podemos leer en el Anexo 1. Condiciones materiales mínimas de los establecimientos donde se prestan servicios sociales , en el artículo 5.2.5 Espacios dormitorio, el siguiente:

B Superficies:

a) Dormitorio individual: 8 m2

b) Dormitorio doble: 12 m2

Los dormitorios dobles deben disponer de elementos de separación entre camas de una altura mínima de 2 m., para garantizar la intimidad
Los establecimientos deben disponer de un dormitorio individual por cada 10 dormitorios dobles y, para capacidades inferiores a 10 dormitorios, debe haber como mínimo uno individual
No se permiten dormitorios de más de 2 camas

Por tanto, podemos ver con esta distribución que, como máximo, pueden haber 2 residentes por habitación. Esto, si seguimos los criterios establecidos por la Generalidad de Cataluña en su Decreto 176/2000, pueden existir residencias con 17 habitaciones dobles y una individual, como máximo, donde sólo haya una persona físicamente presente en la residencia. El Decreto habla de una persona "localizable". Obviamente, esta persona puede no estar físicamente en la residencia. Por tanto, la gestión de una emergencia y, en este caso, de un incendio, sólo la podrá realizar, en los primeros minutos, la persona que esté presente en la residencia. Y ahora, una pregunta, ¿cómo se evacuan 35 residentes con un incendio declarado e incontrolable? ¿Es posible y viable evacuar por las noches a 35 residentes, la totalidad de los cuales seguramente estarán encamados y con algunos seguramente tendrán movilidad reducida? La respuesta, para mí, es un no rotundo. Entonces, ¿cómo se soluciona esta problemática?

El análisis de los riesgos en el plan de autoprotección (PAU) de una residencia debe incluir, forzosamente, los incendios o emergencias en cualquiera de los turnos de trabajo de estas instalaciones. Y también, los elementos vulnerables que tenga en el entorno, como es el caso de esta residencia de Moncada, que comparte finca con un edificio educativo. Normalmente se suele dividir los turnos entre mañana, tarde y noche. En horario diurno, las residencias pueden tener cubierto, más o menos, buena parte de los espacios de residencia. Es decir, pueden disponer de personal suficiente para hacer frente a un incendio, dar avisos y, si es necesario, trasladar a los residentes a otro lado de la residencia. Pero, ¿qué ocurre por las noches? ¿Cuál es el mayor problema que tienen las residencias de personas mayores cuando se declara un incendio?

Y cuando hablamos de residencias, podemos incluir también todos aquellos edificios que el Código Técnico de la Edificació n (CTE) les declara como uso hospitalario, es decir, edificio o establecimiento destinado a asistencia sanitaria con hospitalización de 24 horas y que están empleados por personas que, en su mayoría, son incapaces de cuidarse por sí mismas, tales como hospitales, clínicas, sanatorios, residencias geriátricas..., en su Anexo A. Terminología.

Una vez hayamos identificado los riesgos y establecido los posibles escenarios, deberemos proponer unas medidas correctoras para, como mínimo, minimizar los riesgos y aumentar la seguridad, tanto de los residentes y trabajadores, como de la instalación. El CTE está muy claro en sus aspectos de sectorización. Sin embargo, muchas veces nos enfrentamos con residencias construidas más allá incluso de la CPI-96.

Como técnicos, cuando vemos que tenemos edificios más antiguos que la propia normativa contra incendios, es lícito, en mi opinión, proponer las medidas que la normativa actual establezca. Otro problema que podemos encontrarnos es el presupuesto económico que pueden tener las direcciones de las residencias. En este caso, siempre podemos proponer una sectorización parcial por planta. Es decir, disponer de dos sectores de incendio para poder realizar una evacuación horizontal a través de puertas EI que separen el área del incendio con un área segura y sin humos.

Cuando hablamos de evacuación, estamos hablando de al menos realizar esta tarea entre cuatro personas. Por tanto, no siempre podremos trasladar a los residentes de un sector a otro, sobre todo si no tenemos suficiente personal como es el caso de los turnos nocturnos.

Debemos partir de la premisa, pues, que este tipo de edificios no son evacuables. Llegados a este punto, las habitaciones serán los lugares de confinamiento más seguros para los residentes, para que éstos no respiren el posible humo que pueda afectar a su planta. Una puerta cerrada, incluso una chapa, siempre será más eficaz que una puerta EI abierta y con posibles cuñas evitando su cierre.

En el incendio de Moncada, los bomberos se encontraron residentes en medio de los pasillos y, éstos, respiraron el humo, el cual es altamente tóxico, inflamable y que puede estar a altas temperaturas, aparte de su poder calorífico que puede iniciar foco secundarios en otros espacios del edificio en contacto con otros elementos combustibles. El humo tenderá a bajar de cota, ya que si no puede salir, se irá acumulando en el techo e irá descendiendo hasta convertir la atmósfera irrespirable. Otra cosa que sucedió en Moncada es que la evacuación fue realizada mayoritariamente por personal del servicio de emergencias. Obviamente, la evacuación, según declaró el jefe del parque de bomberos de La Pobla de Farnals, “fue muy complicada porque muchas personas no podían moverse”. Este hecho, el de la movilidad reducida, es fácilmente presente en este tipo de edificios (hospitales, centros de día, residencias de personas mayores...).

Por tanto, la única manera que tenemos para minimizar los efectos de un incendio, será la presencia de sectores de incendio, un buen sistema de detección de incendio que nos pueda avisar precozmente del inicio de éste y una buena organización en emergencias, que debe estar implantada correctamente gracias al PAU. La organización es básica para que el personal asignado a las emergencias sepa a qué número de emergencias llamar, siga el protocolo designado por estos casos y traslade la información a los equipos de emergencia que puedan acudir. Estos tres factores son claves para dar una respuesta eficaz y rápida al peligro que supone que un incendio pueda propagarse libremente por un edificio. Y, además, con presencia de personas que no pueden moverse por sus propios medios, sino que dependen del personal trabajador de este tipo de instalación.

Una residencia será siempre un edificio vulnerable. Hay que cuidar a la gente mayor, a todos aquellos que, cuando eran jóvenes, nos han cuidado, criado y protegido. Y también es necesario formar e informar a las direcciones de estos centros de la importancia que es proteger el edificio estructuralmente e implantar unas fichas de actuación para que la respuesta a las emergencias minimice los efectos nocivos, ya sea de un incendio, una inundación o cualquier otra emergencia.

Els incendis a residències de gent gran

Mon, 31 Jan 2022 19:43:41 GMT

El 18 de gener de 2022, al voltant de les 23:21 h., es va declarar un incendi en una residència de gent gran de Moncada (València). Quan escric aquest article, hi ha dues hipòtesis sobre les causes del foc. Una d’elles és una anomalía elèctrica en una de les regletes de l’habitació de residents. L’altra hipòtesis és un curtcircuit en la connexió de l’ampolla d’oxigen, també en una de les habitacions de residents. Sigui com sigui, l’incendi es va propagar per la totalitat de la planta afectada. L’habitació va quedar completament destruïda i, fins i tot, part de la façana va quedar malmesa. El resultat de l’incendi va ser la mort de vuit residents. En el moment del sinistre, segons el diari Levante, hi havia 81 residents, dels quals 25 van ser evacuats pels bombers.

L’incendi va passar a la nit. I què passa a les residències de gent gran a les nits? Doncs, sota el meu parer, hi ha poc personal per tenir cura dels residents. De fet, aquesta situació està regulada a Catalunya pel Decret 176/2000, de 15 de maig, de modificació del Decret 284/1996, de 23 de juliol, de regulació del Sistema Català de Serveis Socials . En aquest Decret, es pot llegir en l’Article 4.3:

“ 2.3.2.- Serveis de centres residencials per a gent gran, b) Serveis de residència assistida: “En horari nocturn, el personal d’atenció serà d’una persona fins a 35 residents, a més d’una persona localitzable, de 36 fins a 80 residents, dues persones; de 81 fins a 110 residents, dues persones, a més d’una localitzable; de 111 fins a 150 residents, tres persones; a partir de 151, tres persones més una altra per cada 50 residents o fracció ”. Això no vol dir que algunes residències augmentin la ràtio de professionals per residents. Les normatives demanen sempre uns mínims que s'han de cumplir. En tot cas, està en mans de cada direcció de residències augmentar aquesta ràtio per sobre del què diu la normativa.

Igualment, el nombre de llits per superfície també està regulat pel Decret 205/2015, de 15 de setembre, del règim d'autorització administrativa i de comunicació prèvia dels serveis socials i del Registre d'Entitats, Serveis i Establiments Socials . Podem llegir en l ’Annex 1. Condicions materials mínimes dels establiments on es presten serveis social s, en l’article 5.2.5 Espais dormitori , el següent:

B Superfícies:

a) Dormitori individual: 8 m ²

b) Dormitori doble: 12 m ²

Els dormitoris dobles han de disposar d’elements de separació entre llits d’una alçada mínima de 2 m., per garantir la intimitat
Els establiments han de disposar d’un dormitori individual per cada 10 dormitoris dobles i, per a capacitats inferiors a 10 dormitoris, n’hi ha d’haver com a mínim un d’individual
No es permeten dormitoris de més de 2 llits

Per tant, podem veure amb aquesta distribució que, com a màxim, hi poden haver 2 residents per habitació. Això, si seguim els criteris establerts per la Generalitat de Catalunya en el seu Decret 176/2000, poden existir residències amb 17 habitacions dobles i una individual, com a màxim, on només hi hagi una persona físicament present a la residència. El Decret parla d’una persona “localitzable”. Òbviament, aquesta persona pot no estar físicament a la residència. Per tant, la gestió d’una emergència i, en aquest cas, d’un incendi, només la podrà fer, en els primers minuts, la persona que estigui present a la residència. I ara, una pregunta, ¿com s’evacuen 35 residents amb un incendi declarat i incontrolable? ¿És possible i viable evacuar a les nits a 35 residents, la totalitat dels quals segurament estaran enllitats i amb alguns segurament tindran mobilitat reduïda? La resposta, per mi, és un no rotund. Aleshores, com es soluciona aquesta problemàtica?

L’anàlisi dels riscos en el pla d’autoprotecció (PAU) d’una residència, ha d’incloure, forçosament, els incendis o emergències en qualsevol dels torns de treball d’aquestes instal·lacions. I també, els elements vulnerables que tingui a l’entorn, com és el cas d’aquesta residència de Moncada, la qual comparteix finca amb un edifici educatiu. Això es tradueix en els avisos a fer en cas d'emergència, és a dir, en un feed-back entre la residència i el centre educatiu. Normalment, s’acostuma a dividir els torns entre matí, tarda i nit. En horari diürn, les residències, poden tenir cobert, més o menys, bona part dels espais de residència. És a dir, poden disposar de prou personal per fer front a un incendi, donar avisos i, si cal, traslladar els residents a una altra banda de la residència. Però, què passa a les nits? Quin és el problema més greu que tenen les residències de gent gran quan es declara un incendi?

I quan parlem de residències, podem incloure també tots aquells edificis que el Codi Tècnic de l’Edificac ió (CTE) els declara com d’ús hospitalari, és a dir, edifici o establiment destinat a assistència sanitària amb hospitalització de 24 hores i que estan ocupats per persones que, en la seva majoria, són incapaços de cuidar-se per elles mateixes, tals com hospitals, clíniques, sanatoris, residències geriàtriques..., en el seu Annex A. Terminolo gia.

Un cop hàgim identificat els riscos i establert els possibles escenaris, haurem de proposar unes mesures correctores per, com a mínim, minimitzar els riscos i augmentar la seguretat, tant dels residents i treballadors, com de la instal·lació. El CTE és molt clar en els seus aspectes de sectorització. Però, moltes vegades ens enfrontem amb residències construïdes més enllà fins i tot de la CPI-96.

Com a tècnics, quan veiem que tenim edificis més antics que la pròpia normativa contra incendis, és lícit, sota el meu parer, proposar les mesures que la normativa actual estableixi. Un altre problema que podem trobar-nos és amb el pressupost econòmic que poden tenir les direccions de les residències. En aquest cas, podem sempre proposar una sectorització parcial per planta. És a dir, disposar de dos sectors d’incendi per tal de poder realitzar una evacuació horitzontal a través de portes EI que separin l’àrea de l’incendi amb una àrea segura i sense fums.

Quan parlem d’evacuació, estem parlant de com a mínim, realitzar aquesta tasca entre quatre persones. Per tant, no sempre podrem traslladar els residents d’un sector a un altre, sobretot si no tenim prou personal com és el cas dels torns nocturns.

Hem de partir de la premisa, doncs, que aquest tipus d'edificis no són evacuables. Arribats a aquest punt, les habitacions seran els llocs de confinament més segurs pels residents, per tal que aquests no respirin el possible fum que pugui afectar la seva planta. Una porta tancada, fins i tot una de fullola, sempre serà més eficaç que una porta EI oberta i amb possibles falques evitant el seu tancament. A l’incendi de Moncada, els bombers es van trobar residents enmig dels passadissos i, aquests, van respirar el fum, el qual és altament tòxic, inflamable i que pot estar a altes temperatures, a banda del seu poder calorífic que pot iniciar focus secundaris en altres espais de l’edifici en contacte amb altres elements combustibles. El fum, tendirà a baixar de cota, ja que si no pot sortir, s’anirà acumulant al sostre i anirà descendint fins a convertir l’atmosfera irrespirable. Una altra cosa que va succeir a Moncada és que l’evacuació va ser realitzada, majoritàriament, per personal del servei d’emergències. Òbviament, l’evacuació, segons va declara el cap del parc de bombers de la Pobla de Farnals, “fou molt complicada perquè moltes persones no podien moure’s”. Aquest fet, el de la mobilitat reduïda, és fàcilment que es presenti en aquest tipus d’edificis (hospitals, centres de dia, residències de gent gran...).

Per tant, l’única manera que tenim per minimitzar els efectes d’un incendi, serà la presència de sectors d’incendi, un bon sistema de detecció d’incendi que ens pugui avisar precoçment de l’inici d’aquest i una bona organització en emergències, la qual ha d’estar implantada correctament gràcies al PAU. L’organització és bàsica perquè el personal assignat a les emergències sàpiga a quin número d’emergències trucar, segueixi el protocol designat per aquests casos i traslladi la informació als equips d’emergència que puguin acudir. Aquests tres factors, són claus per donar una resposta eficaç i ràpida al perill que suposa que un incendi es pugui propagar lliurement per un edifici. I, a més, amb presència de persones que no poden moure’s pels seus propis mitjans, sinó que són dependents del personal treballador d’aquest tipus d’instal·lació.

Una residència sempre serà un edifici vulnerable. Cal cuidar a la gent gran, a tots aquells que, quan eren joves, ens han cuidat, criat i protegit. I també cal formar i informar a les direccions d’aquests centres de la importància que és protegir l’edifici estructuralment i implantar unes fitxes d’actuació per tal que la resposta a les emergències minimitzi els efectes nocius, ja sigui d’un incendi, una inundació o qualsevol altra emergència.

L'origen de la Protecció Civil

183:813153126 (Ivan Matavera Martínez) — Tue, 02 Mar 2021 15:07:09 GMT

Fins a finals de segle XIX, les guerres se solien resoldre fonamentalment en el camp de batalla i afectaven, relativament poc, a la població civil. La I Guerra Mundial, en plena revolució industrial i tecnològica, va portar com a novetat l'ús de mitjans d'extermini massius i la població es va convertir en un objectiu més a destruir. Tant és així que, en l'última guerra de Vietnam, el 95% de les víctimes va correspondre a la població civil mentre que només el 5% restant va afectar a l'estament militar. Ja no cal parlar de les guerres actuals que comporten, en general, l'aniquilació de la població civil, de vegades convertida en un objectiu prioritari com és el cas de les anomenades "neteges ètniques".

Amb l'experiència de la I Guerra Mundial i davant l'evidència que no seria l'última, alguns països van començar a crear organismes de defensa civil en cas de guerra. El primer país a crear aquest tipus d'organitzacions va ser Dinamarca, la qual va crear el 1933 les Comissions de Defensa Civil. La van seguir Noruega (1936), Anglaterra (1937), Suècia (1938) i Espanya (1941).

No obstant això, durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), els bombardejos constants per part de l'aviació alemanya i italiana sobre ciutats com Barcelona, van obligar a la Junta de Defensa Passiva de la Generalitat a idear un sistema on la població civil pogués refugiar . Eren refugis construïts sota terra amb passadissos dissenyats en ziga-zaga per protegir-se dels efectes de l'ona expansiva i les possibles restes de metralla que es puguin desprendre l'impacte de les bombes en terra. Estaven il·luminats amb llums de petroli i alguns disposaven de cuina, cisterna d'aigua i fins i tot farmàcia per curar possibles ferits i aïllar-los de la resta dels ocupants. Aquest model de defensa passiva ha estat reconegut com un model d'èxit per enginyers actuals.

A Espanya, el 23 de gener de 1941 es va crear, mitjançant Decret, la Direcció Nacional de Defensa Passiva i del Territori, amb l'objectiu de protegir la població i les seves riqueses en temps de guerra, sobretot des del punt de vista dels atacs aeris.

Un any més tard, el 1942, es publicarien les Ordenances Generals per les quals es regularà l'organització de la Defensa Passiva en els edificis i locals destinats a espectacles, esplais i serveis públics, proposades per la Direcció General de Seguretat en virtut d'ordres d’aquesta Prefectura. En aquesta normativa també es feia referència a les possibles agressions aèries que pogués patir la població civil. Fins i tot es fa referència a l'obligatorietat de senyalitzar els refugis antiaeris que disposava l'activitat, ja fossin propis de l'edifici o propers a l'activitat (teatres, cinemes, sales de festa, circs...).

Però no és fins a 1960 que s'amplia el concepte en temps de pau amb la publicació mitjançant el Decret 827/1960, de 4 de maig, pel qual es crea la Direcció General de Protecció Civil. De fet, la nomenclatura de Protecció Civil s'adopta amb la que ja existia en alguns països europeus. Dos anys més tard es dicten normes per a la seva organització i funcionament. A partir d'aquest moment, es comença a treballar en els nivells de l'Administració perifèrica de l'Estat, proveint-se de mesures organitzatives per a casos d'alarma de guerra i/o calamitats públiques.

L'any 1967, amb motiu de la reorganització de l'administració pública, se suprimeix, entre d'altres organismes, la Direcció General de Protecció Civil i es crea la Subdirecció General de Protecció Civil passant a dependre, a partir de llavors, de la Direcció General de la Guàrdia Civil fins a l'any 1976 on va tornar a canviar de dependència quedant sota la Direcció General de Política Interior del 'Ministeri de Governació.

Amb l'aprovació de la Constitució el 1978, en la qual no es fa referència a la Protecció Civil, la democratització progressiva de la vida política espanyola, la incidència de desastres com el càmping de "Els Alfacs", ocorregut l'11 de juliol de 1978 , va provocar l'aparició d'un decret encomanant missions a Protecció Civil en el transport de mercaderies perilloses per carretera. A més, les exigències de la FIFA en matèria de seguretat per a la celebració del Mundial de Futbol de 1982 van fer que el govern tornés a crear la Direcció General de Protecció Civil. Van seguir apareixent diversos decrets donant diferents atribucions a el director general i a les secretaries generals per a la coordinació en matèria de Protecció Civil.

El 1982, amb el nou govern, es van produir canvis en la Direcció General de Protecció Civil. Es van assimilar les experiències a l'Ajuntament de Barcelona en l'organització de la seguretat durant el Mundial de futbol, creant així un cos de voluntaris de Protecció Civil. Aquesta experiència va establir les bases perquè es fomentés, a través de les secretaries generals dels governs civils, un model de Protecció Civil basat en la creació de cossos de voluntaris que estableixen els ajuntaments.

Aquest model va prosperar tímidament en alguns ajuntaments, però a el no tenir una missió específica, és a dir, la de substituir la Policia Municipal en tasques auxiliars, va comportar la seva empitjorament i, en la majoria dels casos, en la seva dissolució.

A el mateix temps, es va començar a veure que una de les tasques que era necessària desenvolupar en els ajuntaments s'encaminava a l'estudi i prevenció de riscos, posant de manifest la necessitat d'elaborar plans d'emergència, la qual cosa superava amb escreix la simple organització de cossos de voluntaris.

La Llei 2/1985, de 21 de gener, sobre protecció civil, i el Reial Decret 1378/1985, d'1 d'agost, sobre mesures provisionals per a l'actuació en situacions d'emergència en els casos de greu risc, catàstrofe o calamitat pública, inicien formalment una nova època en la matèria i defineix la Protecció Civil com un servei públic en el que la seva competència correspon a l'Administració Civil de l'Estat i en els termes que estableix aquesta Llei, a les altres administracions públiques. La llei adjudica determinades tasques a les comunitats autònomes, però no les considera autoritats competents en situacions de risc greu o catàstrofe.

A mesura que les comunitats autònomes es van consolidant i assumint diferents competències dins de la incipient democràcia espanyola, s'inicia un procés a través del qual, algunes comunitats autònomes creen les Comissions de Protecció Civil i Serveis de Protecció Civil per emprendre les tasques que els encomana la Llei 2/1985.

L'aprovació de el Reial Decret 886/1988 de 15 de juliol, sobre prevenció d'accidents majors en determinades activitats industrials, i la Resolució de 30 gener de la Subsecretaria, per la qual es publica l'Acord de Consell de Ministres pel qual s'aprova la directriu bàsica per a l'elaboració i homologació dels plans especials del Sector Químic, suposa un canvi significatiu. Aquestes disposicions atorguen a les comunitats autònomes, àmplies competències inspectores, planificadores i de direcció en les actuacions en cas d'emergència.

Finalment, fruit de la negociació entre el Govern central i les Comunitats Autònomes, es redacta el Reial Decret 407/1992, de 24 d'abril, pel qual s'aprova la Norma Bàsica de Protecció Civil. Desenvolupant el que preveu la Llei 2/1985, la Norma Bàsica conté les directrius essencials per a l'elaboració de plans territorials i especials i atorga la potestat a les comunitats autònomes perquè els seus plans territorials tinguin rang de pla director. És a través d'aquesta norma que ja es poden establir els àmbits en què s'han d'exercir les responsabilitats i competències de les diferents administracions en matèria de Protecció Civil. Actualment, aquesta norma va ser derogada per la Llei 17/2015, de 9 de juliol, de el Sistema Nacional de Protecció Civil. Avui en dia, algunes comunitats autònomes ja disposen de competències plenes en Protecció Civil, exceptuant els riscos nuclears i d'atacs exteriors.

En normatives més recents com el Reial Decret 734/2019 de 20 de desembre, pel qual es modifiquen directrius bàsiques de planificació de protecció civil i plans estatals de protecció civil per a la millora de l'atenció a les persones amb discapacitat i a altres col·lectius en situació d'especial vulnerabilitat davant emergències, l'Administració central està obligada a facilitar i garantir l'accessibilitat, a aquelles persones que tinguin diversitat funcional, a el número únic d'emergències en territori nacional, el qual és el 112. nombre que, en l'àmbit de la Unió Europea (actualment 27 estats), és l'únic nombre vàlid per donar avís als serveis d'emergència. No obstant això, eventualment pot utilitzar-se el nombre d'emergències 911, el qual es deriva automàticament al Centre de Coordinació del 112 des d'on es faci la trucada.

Aquest article no s'hagués pogut escriure sense l'ajut inestimable de la meva mestra en aquest món de la protecció civil, l'Ariadna Tortosa, tècnica de Protecció Civil.

El origen de la Protección Civil

183:813153126 (Ivan Matavera Martínez) — Tue, 02 Mar 2021 10:15:42 GMT

Hasta finales del siglo XIX, las guerras se solían resolver fundamentalmente en el campo de batalla y afectaban, relativamente poco, a la población civil. La I Guerra Mundial, en plena revolución industrial y tecnológica, trajo como novedad el uso de medios de exterminio masivos y la población se convirtió en un objetivo más a destruir. Tanto es así que, en la última guerra del Vietnam, el 95% de las víctimas correspondió a la población civil mientras que sólo el 5% restante afectó al estamento militar. Ya no es necesario hablar de las guerras actuales que comportan, en general, la aniquilación de la población civil, a veces convertida en un objetivo prioritario como es el caso de las llamadas “limpiezas étnicas”.

Con la experiencia de la I Guerra Mundial y ante la evidencia que no sería la última, algunos países empezaron a crear organismos de defensa civil en caso de guerra. El primer país en crear ese tipo de organizaciones fue Dinamarca, la cual creó en 1933 las Comisiones de Defensa Civil. La siguieron Noruega (1936), Inglaterra (1937), Suecia (1938) y España (1941).

No obstante, durante la Guerra Civil Española (1936-1939), los bombardeos constantes por parte de la aviación alemana e italiana sobre ciudades como Barcelona, obligaron a la Junta de Defensa Pasiva de la Generalitat a idear un sistema donde la población civil pudiera refugiarse. Eran refugios construidos bajo tierra con pasillos diseñados en ziga-zaga para protegerse de los efectos de la onda expansiva y los posibles restos de metralla que pudieran desprenderse del impacto de las bombas en tierra. Estaban iluminados con luces de petróleo y algunos disponían de cocina, cisterna de agua e incluso farmacia para curar a posibles heridos y aislarlos del resto de los ocupantes. Este modelo de defensa pasiva ha sido reconocido como un modelo de éxito por ingenieros actuales.

En España, el 23 de enero de 1941 se creó, mediante Decreto, la Jefatura Nacional de Defensa Pasiva y del Territorio, con el objetivo de proteger a la población y sus riquezas en tiempos de guerra, sobre todo desde el punto de vista de los ataques aéreos.

Un año más tarde, en 1942, se publicarían las Ordenanzas Generales por las que se regulará la organización de la Defensa Pasiva en los edificios y locales destinados a espectáculos, recreos y servicios públicos, propuestas por la Dirección General de Seguridad en virtud de órdenes de esta Jefatura. En esta normativa también se hacía referencia a las posibles agresiones aéreas que pudiera padecer la población civil. Incluso se hace referencia a la obligatoriedad de señalizar los refugios antiaéreos que disponía la actividad, ya fueran propios del edificio o cercanos a la actividad (teatros, cines, salas de fiesta, circos…).

Pero no es hasta 1960 que se amplía el concepto en tiempos de paz con la publicación mediante el Decreto 827/1960, de 4 de mayo, por el que se crea la Dirección General de Protección Civil . De hecho, la nomenclatura de Protección Civil se adopta a lo que ya existía en algunos países europeos. Dos años más tarde se dictan normas para su organización y funcionamiento. A partir de este momento, se empieza a trabajar en los niveles de la Administración periférica del Estado, proveyéndose de medidas organizativas para casos de alarma de guerra y/o calamidades públicas.

En el año 1967, con motivo de la reorganización de la Administración Pública, se suprime, entre otros organismos, la Dirección general de Protección Civil y se crea la Subdirección General de Protección Civil pasando a depender, a partir de entonces, de la Dirección General de la Guardia Civil hasta el año 1976 donde volvió a cambiar de dependencia quedando bajo la Dirección General de Política Interior del Ministerio de Gobernación.

Con la aprobación de la Constitución en 1978, en la que no se hace referencia a la Protección Civil, la democratización progresiva de la vida política española, la incidencia de desastres como el camping de “Els Alfacs”, ocurrido el 11 de julio de 1978, provocó la aparición de un Decreto encomendando misiones a Protección Civil en el transporte de mercancías peligrosas por carretera. Además, las exigencias de la FIFA en materia de seguridad para la celebración del Mundial de Futbol de 1982 hicieron que el gobierno volviese a crear la Dirección General de Protección Civil. Siguieron apareciendo diversos decretos dando diferentes atribuciones al Director General y a las Secretarías Generales para la coordinación en materia de Protección Civil.

En 1982, con el nuevo gobierno, se produjeron cambios en la Dirección General de Protección Civil. Se asimilaron las experiencias en el Ayuntamiento de Barcelona en la organización de la seguridad durante el Mundial de futbol, creando así un cuerpo de voluntarios de Protección Civil. Esta experiencia sentó las bases para que se fomentara, a través de las Secretarías Generales de los Gobiernos Civiles, un modelo de Protección Civil basado en la creación de cuerpos de voluntarios establecidos en los ayuntamientos.

Este modelo prosperó tímidamente en algunos ayuntamientos, pero al no tener una misión específica, es decir, la de sustituir a la Policía Municipal en tareas auxiliares, comportó su empeoramiento y, en la mayoría de los casos, en su disolución.

Al mismo tiempo, se comenzó a ver que una de las tareas que era necesaria desarrollar en los ayuntamientos se encaminaba al estudio y prevención de riesgos, poniendo de manifiesto la necesidad de elaborar planes de emergencia, la cual cosa superaba con creces la simple organización de cuerpos de voluntarios.

La Ley 2/1985, de 21 de enero, sobre Protección Civil , y el Real Decreto 1378/1985, de 1 de agosto, sobre medidas provisionales para la actuación en situaciones de emergencia en los casos de grave riesgo, catástrofe o calamidad pública, inician formalmente una nueva época en la materia y define la Protección Civil como un servicio público en el que su competencia corresponde a la Administración Civil del Estado y en los términos establecidos en la presente Ley, a las demás Administraciones públicas. La ley adjudica determinadas tareas a las Comunidades Autónomas, pero no las considera autoridades competentes en situaciones de riesgo grave o catástrofe.

A medida que las Comunidades Autónomas se van consolidando y asumiendo diferentes competencias dentro de la incipiente democracia española, se inicia un proceso a través del cual, algunas Comunidades Autónomas crean las Comisiones de Protección Civil y Servicios de Protección Civil para emprender las tareas que les encomienda la Ley 2/1985.

La aprobación del Real Decreto 886/1988 de 15 de julio, sobre prevención de accidentes mayores en determinadas actividades industriales , y la Resolución de 30 enero de la Subsecretaría, por la que se publica el Acuerdo del Consejo de Ministros por el que se aprueba la directriz básica para la elaboración y homologación de los Planes Especiales del Sector Químico , supone un cambio significativo. Estas disposiciones otorgan a las Comunidades Autónomas, amplias competencias inspectoras, planificadoras y de dirección en las actuaciones en caso de emergencia.

Finalmente, fruto de la negociación entre el Gobierno central y las Comunidades Autónomas, se redacta el Real Decreto 407/1992, de 24 de abril, por el que se aprueba la Norma Básica de Protección Civil . Desarrollando lo previsto en la Ley 2/1985, la Norma Básica contiene las directrices esenciales para la elaboración de Planes Territoriales y Especiales y otorga la potestad a las Comunidades Autónomas para que sus planes territoriales tengan rango de plan director. Es a través de esta norma que ya se pueden establecer los ámbitos en los que se ejercerán las responsabilidades y competencias de las diferentes administraciones en materia de Protección Civil. Actualmente, esta norma fue derogada por la Ley 17/2015, de 9 de julio, del Sistema Nacional de Protección Civil . Hoy en día, algunas Comunidades Autónomas ya disponen de competencias plenas en Protección Civil, exceptuando los riesgos nucleares y de ataques exteriores.

En normativas más recientes como el Real Decreto 734/2019 de 20 de diciembre, por el que se modifican directrices básicas de planificación de protección civil y planes estatales de protección civil para la mejora de la atención a las personas con discapacidad y a otros colectivos en situación de especial vulnerabilidad ante emergencias , la Administración central está obligada a facilitar y garantizar la accesibilidad, a aquellas personas que tengan diversidad funcional, al número único de emergencias en territorio nacional, el cual es el 112. Número que, en el ámbito de la Unión Europea (actualmente 27 estados), es el único número válido para dar aviso a los servicios de emergencia. No obstante, eventualmente puede utilizarse el número de emergencias 911, el cual se deriva automáticamente al Centro de Coordinación del 112 desde donde se haga la llamada.

Criteris per emmagatzemar gels hidroalcohòlics

183:813153126 (Ivan Matavera Martínez) — Tue, 02 Mar 2021 08:14:56 GMT

El 31 de gener de 2020, l' Organització Mundial de la Salut (OMS) va declarar la SARS-CoV-2 com Emergència de Salut Pública d'Importància Internacional (ESPII). Des d'aquest dia, el món ja no tornaria a ser igual. Per ara es desconeix que, passada l'epidèmia, tornem al nostre estatus anterior, és a dir, a no utilitzar la mascareta ni els guants o gels hidroalcohòlics.

L'ús de el gel hidroalcohòlic s'ha globalitzat arreu del món a passos de gegant. Com dèiem a l'article anterior, una de les principals recomanacions que va fer l'OMS en el seu moment per pal·liar la propagació de virus, va ser la desinfecció de mans. Aquesta desinfecció es pot realitzar a través de l'ús d'aigua i sabó gràcies a la destrucció de la capa lipídica del virus que el desactiva. Però com no sempre tenim accés a aigua i sabó, una altra solució van ser els anomenats gels hidroalcohòlics. I aquí és on ve el problema en algunes empreses.

D'altra banda, es pogués entendre que els gels hidroalcohòlics formen part dels productes sanitaris. De fet, els productes sanitaris segueixen una legislació específica, tal com es defineixen en les Directives 90/385/CEE i 93/42/CEE de Consell, que siguin invasius o s'apliquin en contacte directe amb el cos humà, i en la Directiva 98/79/CE .

És important remarcar que els gels no són productes sanitaris, sinó productes biocides. Aquests últims segueixen una legislació específica, el Reglament 528/2012, de el Parlament Europeu i de Consell, de 22 de maig de 2012, relatiu a la comercialització i l'ús de biocides , i han d'estar aprovats per l' Agència Espanyola del Medicament i Productes Sanitaris (AEMPS). Si fos així, estarien exempts de complir amb el Reglament 1272/2008, de Parlament europeu i de el Consell de 16 de desembre de 2008 sobre classificació, etiquetatge i envasat de substàncies i mescles (Reglament CLP, del seu acrònim en anglès) tal com s'indica a l' Article 1.5.d . Però, de fet, el Reglament 528/2012, relaciona el límit de concentració dels productes biocides amb el Reglament CLP, al punt 12.3 de la taula Substàncies Químiques. Documentació fonamental i documentació addicional per a substàncies actives .

La recollida indiscriminada d’hidrogels s'ha fet, en alguns casos, sense tenir en compte la perillositat que implica l'emmagatzematge d'aquest tipus de producte. El gel biocida, que és el que realment garanteix la desinfecció de mans, està compost com a mínim per un 70% d'etanol / alcohol. Com es pot consultar en qualsevol Fitxa de Dades de Seguretat (FDS) de l'etanol, aquest és un líquid inflamable a causa del seu punt d'inflamació, tal com s'indica en el Reglament CLP.

Si consultem el punt 2.6.- Líquids inflamables , podrem veure que en la definició diu el següent: "Líquid inflamable és un líquid amb un punt d'inflamació no superior a 60ºC". No obstant això, els gels hidroalcohòlics tenen altres productes en la seva composició, a més de l'etanol. En primer lloc, hem de consultar la FDS del producte que anem a emmagatzemar i veure quin punt d'inflamació té. Aquesta dada el podem veure a la Secció 9.- Propietats físiques i químiques . Així doncs, si consultem la taula 2.6.1 Criteris de classificació dels líquids inflamables de l'esmentat Reglament CLP, podrem saber en quina categoria es troba el nostre producte.

S eguidament, hem de consultar el RD 656/2017, de 23 de juny, pel qual s'aprova el Reglament d'emmagatzemament de productes químics i les seves instruccions tècniques complementàries MIE APQ 0 a 10 . En el cas dels gels hidroalcohòlics, es considera que els és d'aplicació la Instrucció tècnica complementària MIE APQ-10 " Emmagatzematge en recipients mòbils ". Una vegada que sabem que els gels són líquids inflamables, hem de consultar la taula de l' Article 4.- Documentació del RD 656/2017. En aquesta taula, tindrem els valors o llindars màxims en els quals podem emmagatzemar nostre producte. En el cas que ens ocupa, la secció de la taula seria aquesta:

* A l'interior d'edificacions

** A l'exterior d'edificacions

Segons el punt d'inflamació del nostre producte que haurem consultat en el seu FDS, estarà inclòs en una de les 3 categories. I, segons aquesta categoria, podrem tenir emmagatzemat les quantitats que indica la taula en qüestió.

Després que ja sapiguem quant producte podem emmagatzemar en les nostres instal·lacions, haurem de fer uns últims passos. Si el valor de l'emmagatzematge no supera els 250 L del nostre gel hidroalcohòlic, podrem emmagatzemar el nostre producte sense donar-lo a conèixer a l'autoritat competent. Si, en canvi, el nostre magatzem alberga quantitats entre 250 i 3.000 L (sempre parlem d'interiors), s'haurà de redactar una memòria i presentar-la a l'autoritat competent. I, finalment, si sobrepassem en 3.000 L, la normativa ens demanarà la redacció d'un projecte tècnic amb tot un seguit d'exigències des d'un punt de vista tècnic com jurídic i revisable cada cinc anys. Totes aquestes etapes no eximeixen per establir i mantenir unes condicions mínimes de seguretat i salut.

És per això que la ITC-MIE-APQ-10, enumera una sèrie de mesures de protecció com ara la ventilació de el lloc, la senyalització, la informació al treballador, el correcte estat del 'magatzem on es dipositi el producte, l'existència i ubicació d'extintors, disposar d'un pla d'autoprotecció (si se superen certs llindars), enllumenat d'emergència, la sectorització, entre d'altres.

Per a la redacció d'aquest article he comptat amb l'ajuda inestimable d'un gran professional com Antonio Sánchez, Conseller de Seguretat ADR Mercaderies Perilloses.

Criterios para almacenar geles hidroalcohólicos

183:813153126 (Ivan Matavera Martínez) — Mon, 01 Mar 2021 16:40:08 GMT

El 31 de enero de 2020, la Organización Mundial de la Salud (OMS) declaró el SARS-CoV-2 como Emergencia de Salud Pública de Importancia Internacional (ESPII). Desde ese día, el mundo ya no volvería a ser igual. Por ahora se desconoce que, pasada la epidemia, volvamos a nuestro status anterior, es decir, a no usar la mascarilla ni los guantes o geles hidroalcohólicos.

El uso del gel hidroalcohólico se ha globalizado en todo el mundo a pasos agigantados. Como decíamos en el artículo anterior , una de las principales recomendaciones que hizo la OMS en su momento para paliar la propagación del virus, fue la desinfección de manos. Esta desinfección se puede realizar a través del uso de agua y jabón gracias a la destrucción de la capa lipídica del virus que lo desactiva. Pero como no siempre tenemos acceso a agua y jabón, otra solución fueron los llamados geles hidroalcohólicos. Y ahí es donde viene el problema en algunas empresas.

Por otra parte, se pudiera entender que los geles hidroalcohólicos forman parte de los productos sanitarios. De hecho, los productos sanitarios siguen una legislación específica, tal como se definen en las Directivas 90/385/CEE y 93/42/CEE del Consejo, que sean invasivos o se apliquen en contacto directo con el cuerpo humano, y en la Directiva 98/79/CE.

Es importante remarcar que los geles no son productos sanitarios, sino productos biocidas. Estos últimos siguen una legislación específica, el Reglamento 528/2012, del Parlamento Europeo y del Consejo, de 22 de mayo de 2012, relativo a la comercialización y el uso de biocidas , y deben estar aprobados por la Agencia Española del Medicamento y Productos Sanitarios (AEMPS). Si fuera así, estarían exentos de cumplir con el Reglamento 1272/2008, del Parlamento europeo y del Consejo de 16 de diciembre de 2008 sobre clasificación, etiquetado y envasado de sustancias y mezclas (Reglamento CLP, de su acrónimo en inglés) tal y como se indica en el Artículo 1.5.d . Pero, de hecho, el Reglamento 528/2012, relaciona el límite de concentración de los productos biocidas con el Reglamento CLP, en su punto 12.3 de la tabla Sustancias Químicas. Documentación fundamental y documentación adicional para sustancias activas .

El acopio indiscriminado de hidrogeles se ha hecho, en algunos casos, sin tener en cuenta la peligrosidad que implica el almacenamiento de este tipo de producto. El gel biocida, que es el que realmente garantiza la desinfección de manos, está compuesto como mínimo por un 70% de etanol/alcohol. Como se puede consultar en cualquier Ficha de Datos de Seguridad (FDS) del etanol, éste es un líquido inflamable debido a su punto de inflamación, tal y como se indica en el Reglamento CLP.

Si consultamos el punto 2.6.- Líquidos inflamables , podremos ver que en la definición dice lo siguiente: “Líquido inflamable es un líquido con un punto de inflamación no superior a 60 C”. No obstante, los geles hidroalcohólicos tienen otros productos en su composición, además del etanol. En primer lugar, debemos consultar la FDS del producto que vamos a almacenar y ver qué punto de inflamación tiene. Ese dato lo podemos ver en la Sección 9.- Propiedades físicas y químicas . Así pues, si consultamos la tabla 2.6.1 Criterios de clasificación de los líquidos inflamables del citado Reglamento CLP, podremos saber en qué categoría se encuentra nuestro producto.

Seguidamente, debemos consultar el RD 656/2017, de 23 de junio, por el que se aprueba el Reglamento de Almacenamiento de Productos Químicos y sus Instrucciones Técnicas Complementarias MIE APQ 0 a 10 . En el caso de los geles hidroalcohólicos, se considera que les es de aplicación la Instrucción Técnica Complementaria MIE APQ-10 “Almacenamiento en recipientes móviles” . Una vez que sabemos que los geles son líquidos inflamables, debemos consultar la tabla del Artículo 4.- Documentación del RD 656/2017. En dicha tabla, tendremos los valores o umbrales máximos en los cuales podemos almacenar nuestro producto. En el caso que nos ocupa, la sección de la tabla sería esta:

* En el interior de las edificaciones

** En el exterior de las edificaciones

Según el punto de inflamación de nuestro producto que habremos consultado en su FDS, estará incluido en una de las 3 categorías. Y, según esa categoría, podremos tener almacenado las cantidades que indica la tabla en cuestión.

Después de que ya sepamos cuánto producto podemos almacenar en nuestras instalaciones, tendremos que hacer unos últimos pasos. Si el valor del almacenaje no supera los 250 L de nuestro gel hidroalcohólico, podremos almacenar nuestro producto sin darlo a conocer a la autoridad competente. Si, en cambio, nuestro almacén alberga cantidades entre 250 y 3.000 L (siempre hablamos de interiores), se tendrá que redactar una memoria y presentarla a la autoridad competente. Y, por último, si sobrepasamos en 3.000 L, la normativa nos pedirá la redacción de un proyecto técnico con toda una serie de exigencias desde un punto de vista técnico como jurídico y revisable cada cinco años. Todas estas etapas no eximen para establecer y mantener unas condiciones mínimas de seguridad y salud.

Es por eso que la ITC-MIE-APQ-10, enumera una serie de medidas de protección tales como la ventilación del lugar, la señalización, la información al trabajador, el correcto estado del almacén donde se deposite el producto, la existencia y ubicación de extintores, disponer de un plan de autoprotección (si se superan ciertos umbrales), alumbrado de emergencia, la sectorización, entre otras.

Para la redacción de este artículo he contado con la ayuda inestimable de un gran profesional como Antonio Sánchez, Consejero de Seguridad ADR Mercaderías Peligrosas.

Com escollir un gel hidroalcohòlic?

183:813153126 (Ivan Matavera Martínez) — Wed, 24 Feb 2021 09:44:26 GMT

El gel o solució hidroalcohòlica és un producte destinat a la desinfecció de mans. Per tal de pal·liar la propagació del virus SARS-CoV-2 a través del contacte, una de les recomanacions principals que es fa des d’organismes com l’Organització Mundial de la Salut (OMS), és la desinfecció de mans. Aquest contacte s’origina a través dels fomites, és a dir, objectes contaminats amb algun patogen (virus, fongs, paràsits...) que és capaç de transferir aquest patogen d’un individu a un altre.

Al mercat, però , existeixen múltiples productes que, en el seu etiquetatge, anuncien que són desinfectants, higienitzants, antisèptic..., però molts d’ells no garanteixen la seva desinfecció, sinó que només netegen les mans. Aquests productes s’anomenen gels cosmètics, els quals, segueixen una reglamentació específica, la del Reial Decret 85/2018, de 23 de febrer, pel qual es regulen els productes cosmètics , que en el seu article 18, regula les activitats de fabricació i importació de cosmètics, sotmetent-les a el règim de Declaració Responsable, diferent a la legislació dels gels biocides.

La normativa europea que regula els productes biocides és el Reglament (UE) Núm. 528/2012 del Parlament Europeu i del Consell de 22 de maig de 2012 relatiu a la comercialització i l’ús dels biocides. Aquesta legislació està transposada a l’estat espanyol a través del Reial Decret 1054/2002, d’11 d’octubre, pel que es regula el procés d’avaluació per al registre, autorització i comercialització i de biocides.

Per tant, els productes biocides que segueixen dites legislacions estan pensats per assegurar un nivell elevat de protecció humana, animal i del medi ambient. D’igual manera, aquests productes han de garantir que la producció i comercialització de substàncies biocides no tinguin efectes nocius en la salut humana, animal ni efectes inacceptables en el medi ambient.

Les substàncies actives de la llista de la Unió Europea, hauran d’examinar-se periòdicament per tenir un major control de l’evolució de la ciència i la tecnologia. Quan hi hagi indicis significatius on la substància activa utilitzada en biocides o articles tractats no compleixi els requisits de la legislació vigent, la Comissió revisarà el producte per a una propera aprovació.

Així doncs, com a conseqüència de les recomanacions de l’OMS del rentat de mans amb solucions o gels amb concentracions d’etanol/alcohol pur superiors al 70% per aturar l’alta transmissió i contagi del virus entre persones, es va publicar a l’estat espanyol, l’ Ordre SND/321/2020, de 3 d’abril, pel què s’estableixen mesures especials per a l’ús de bioetanol en la fabricació de solucions i gels hidroalcohòlics per a la desinfecció de mans en ocasió de la crisis sanitària ocasionada per la Covid-19 , a causa de la gran demanda d’aquests productes durant la pandèmia.

D’igual manera, perquè el producte tingui la consideració d’efecte viricida, com aquest s’ha de sotmetre, com a mínim, als mètodes d’assaig que descriu la norma UNE-EN 14476:2014+A2:2020 Antisèptics i desinfectants químics. Assaig quantitatiu de suspensió per a l'avaluació de l'activitat viricida en medicina. Mètode d'assaig i requisits (Fase 2 / Etapa 1) i la norma UNE-EN 1500 Antisépticos y desinfectantes químicos. Tratamiento higiénico de las manos por fricción. Método de ensayo y requisitos (Fase 2 / Etapa 2) . Un mateix producte pot incloure altres normes UNE que garanteixin el seu ús en l’aspecte bactericida, fungicida...

Qualsevol producte amb "activitat viricida general", "activitat viricida limitada" o "activitat viricida limitada enfront de virus amb embolcall" segons UNE-EN 14476 és eficaç per a virus encapsulats, com el cas de tots els virus de la família del Coronavirus i, en concret, el SARS-CoV-2.

Pel que fa a l’etiquetatge, segons el què estableix el Reglament CLP (acrònim de classificació, etiquetatge i envasat de les seves sigles en anglès) Reglament (CE) Núm. 1272/2008, els biocides han d'incloure en el seu etiquetatge informació i indicacions pel que fa al risc que comporta el seu ús, sempre que continguin una substància que pugui ser classificada com a perillosa. En el cas dels gels hidroalcohòlics, la seva composició està constituïda majoritàriament per etanol. Al tractar-se d'un producte inflamable, ha d'estar identificat amb el pictograma de perill corresponent.

GUIA PER ESCOLLIR UN PRODUCTE BIOCIDA

Per tal que les recomanacions que es fan des de l’OMS i altres organismes oficials, siguin eficaces, els productes biocides destinats a la desinfecció de mans han d’incloure els següents paràmetres:

Inclòs en l’Annex V del RD 1054/2002: Tipus de producte 1. Biocides per a la higiene humana (TP1). Els productes d’aquest grup són els biocides empleats amb fins d’higiene humana
Comercialització: La comercialització d'aquests productes requereix la concessió d'una autorització prèvia per part de l'Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS). El producte, un cop autoritzat, ha de disposar d’un número de registre
Llistat de productes biocides: La web de l’AEMPS disposa d’un link que s’actualitza periòdicament per tal de facilitar a les empreses el llistat de productes biocides que han passat tots els controls que la legislació vigent exigeix
Fitxa de dades seguretat (FDS): El fabricant ha de disposar d’una fitxa de seguretat del producte per tal de verificar la seva composició, perill, precaució... entre d’altres aspectes
Quantitat d’etanol / alcohol: Perquè l’eficàcia de la desinfecció sigui efectiva, la concentració d’etanol/alcohol ha de ser superior o igual al 70 %
Número de registre: L’etiquetatge del producte sempre ha de disposar d’un número de registre que l’AEMPS proporciona a l’empresa comercialitzadora
Etiquetatge: En l’etiqueta del producte ha de presentar les següents característiques:
Número de registre de l’AEMPS: xxx-DES
Explicació de la freqüència d’ús del producte (30 segons, 1 minut...)
Pictograma de perill: Inflamació i/o Toxicitat
Indicació que el producte s’ha realitzat mitjançant la norma UNE-EN 14476
L’etiqueta NO ha de presentar la icona data de caducitat del producte (1M, 2M...) que apareixen en els productes cosmètics
Concentració superior o igual al 70% d’etanol / alcohol
Antisèptic per pell humana

¿Cómo escoger un gel hidroalcohólico?

183:813153126 (Ivan Matavera Martínez) — Wed, 24 Feb 2021 09:44:13 GMT

El gel o solución hidroalcohólica es un producto destinado a la desinfección de manos. Con el fin de paliar la propagación del virus SARS-CoV-2 a través del contacto, una de las recomendaciones principales que se hace desde organismos como la Organización Mundial de la Salud (OMS), es la desinfección de manos. Este contacto se origina a través de los fomites, es decir, objetos contaminados con algún patógeno (virus, hongos, parásitos...) que es capaz de transferir este patógeno de un individuo a otro.

En el mercado, sin embargo, existen múltiples productos que, en su etiquetado, anuncian que son desinfectantes, higienizantes, antisépitcos..., pero muchos de ellos no garantizan su desinfección, sino que sólo limpian las manos. Estos productos se denominan geles cosméticos, los cuales, siguen una reglamentación específica, la del Real Decreto 85/2018, de 23 de febrero, por el que se regulan los productos cosméticos , que, en su artículo 18, regula las actividades de fabricación e importación de cosméticos, sometiéndolas a el régimen de Declaración Responsable, diferente a la legislación de los geles biocidas.

La normativa europea que regula los productos biocidas es el Reglamento (UE) Nº. 528/2012 del Parlamento Europeo y del Consejo de 22 de mayo de 2012 relativo a la comercialización y el uso de los biocidas. Esta legislación está transpuesta en España a través del Real Decreto 1054/2002, de 11 de octubre, por el que se regula el proceso de evaluación para el registro, autorización y comercialización y de biocidas .

Por lo tanto, los productos biocidas que siguen dichas legislaciones están pensados para asegurar un nivel elevado de protección humana, animal y del medio ambiente. De igual manera, estos productos deben garantizar que la producción y comercialización de sustancias biocidas no tengan efectos nocivos en la salud humana, animal ni efectos inaceptables en el medio ambiente.

Las sustancias activas de la lista de la Unión Europea, deberán examinarse periódicamente para tener un mayor control de la evolución de la ciencia y la tecnología. Cuando existan indicios significativos donde la sustancia activa utilizada en biocidas o artículos tratados no cumpla los requisitos de la legislación vigente, la Comisión revisará el producto para una próxima aprobación.

Así pues, como consecuencia de las recomendaciones de la OMS del lavado de manos con soluciones o geles con concentraciones de etanol/alcohol puro superiores al 70% para detener la alta transmisión y contagio del virus entre personas, se publicó en España, la Orden SND/321/2020, de 3 de abril, por el que se establecen medidas especiales para el uso de bioetanol en la fabricación de soluciones y geles hidroalcohólicos para la desinfección de manos en ocasión de la crisis sanitaria ocasionada por la Covid-19 , debido a la gran demanda de estos productos durante la pandemia.

De igual manera, para que el producto tenga la consideración de efecto viricida, éste se someterá, como mínimo, a los métodos de ensayo descrito en la norma UNE-EN 14476: 2014+A2: 2020 Antisépticos y desinfectantes químicos. Ensayo cuantitativo de suspensión para la evaluación de la actividad viricida en medicina. Método de ensayo y requisitos (Fase 2 / Etapa 1) y la norma UNE-EN 1500 Antisépticos y desinfectantes químicos. Tratamiento higiénico de las manos por fricciones. Método de ensayo y Requisitos (Fase 2 / Etapa 2) . Un mismo producto puede incluir otras normas UNE que garanticen su uso en el aspecto bactericida, fungicida...

Cualquier producto con "actividad viricida general", "actividad viricida limitada" o "actividad viricida limitada frente a virus con envoltura" según UNE-EN 14476 es eficaz para virus encapsulados, como el caso de todos los virus de la familia del Coronavirus y, en concreto, el SARS-CoV-2.

En cuanto al etiquetado, según lo que establece el Reglamento CLP (acrónimo de clasificación, etiquetado y envasado de sus siglas en inglés) Reglamento (CE) Nº. 1272/2008, los biocidas deben incluir en su etiquetado información e indicaciones en cuanto al riesgo que conlleva su uso, siempre que contengan una sustancia que pueda ser clasificada como peligrosa. En el caso de los geles hidroalcohólicos, su composición está constituida mayoritariamente por etanol. Al tratarse de un producto inflamable, debe estar identificado con el pictograma de peligro correspondiente.

GUÍA PARA ELEGIR UN PRODUCTO BIOCIDA

Para que las recomendaciones que se hacen desde la OMS y otros organismos oficiales, sean eficaces, los productos biocidas destinados a la desinfección de manos deben incluir los siguientes parámetros:

Incluido en el Anexo V del RD 1054/2002: Tipo de producto 1. Biocidas para la higiene humana (TP1). Los productos de este grupo son los biocidas empleados con fines de higiene humana
Comercialización: La comercialización de estos productos requiere la concesión de una autorización previa por parte de la Agencia Española de Medicamentos y Productos Sanitarios (AEMPS). El producto, una vez autorizado, debe disponer de un número de registro
Listado de productos biocidas: La web de la AEMPS dispone de un link que se actualiza periódicamente para facilitar a las empresas el listado de productos biocidas que han pasado todos los controles que la legislación vigente exige
Ficha de datos seguridad (FDS): El fabricante debe disponer de una ficha de seguridad del producto para verificar su composición, peligro, precaución... entre otros aspectos
Cantidad de etanol/alcohol: Porque la eficacia de la desinfección sea efectiva, la concentración de etanol/ alcohol debe ser superior o igual al 70%
Número de registro: El etiquetado del producto siempre debe disponer de un número de registro que la AEMPS proporciona a la empresa comercializadora
Etiquetado: En la etiqueta del producto debe presentar las siguientes características:
Número de registro de la AEMPS: xxx-DES
Explicación de la frecuencia de uso del producto (30 segundos, 1 minuto...)
Pictograma de peligro: Inflamación y/o Toxicidad
Indicación de que el producto se ha realizado mediante la norma UNE-EN 14476
La etiqueta NO debe presentar el icono fecha de caducidad del producto (1M, 2M...) que aparecen en los productos cosméticos
Concentración superior o igual al 70% de etanol/alcohol
Antiséptico para piel humana

Diversitat funcional i autoprotecció

183:813153126 (Ivan Matavera Martínez) — Tue, 24 Nov 2020 18:12:17 GMT

L'ésser humà, durant tota la seva existència s'ha anat trobant amb situacions en què ha hagut d'advertir de la presència d'algun perill, d'alguna risc o d'alguna calamitat. És per això pel que, mitjançant la tecnologia de cada època, va idear una sèrie d'estris que servien per avisar a la població. Per exemple, a la Xina medieval, es van utilitzar els coets per avisar o també el gong, que produïa una seqüència i un so representatius. Amb l'aparició del cristianisme i de les esglésies, la campana també servia per avisar la població de possibles incursions de l'enemic a les seves terres, d'atacs per part de ràtzies musulmanes o, també, per avisar d'algun que un altre incendi que es produïa. En definitiva, tots aquests casos exposats tenen una única finalitat, la comunicació. Comunicar és el que ens diferencia dels primats i, en cas d'emergència, ens ha de servir per salvar vides.

En l'actualitat, i en el món de la protecció contra incendis, disposem de diversos mecanismes per donar l'alerta o alarma. L'alerta és un primer estímul que rep el cervell i el posa en tensió, el prevé d'una cosa que passarà o està passant, ja sigui en un lloc proper o lluny d'ell (avisos per tsunami, neu, pluja ...). Pot ser que aquesta alerta, en cas d'incendi, sigui l'olor de fum, o el soroll dels passos per escales, algun xiscle o el so de vidres trencats. Normalment, si la instal·lació disposa d'un sistema de detecció i alarma, aquesta alarma serà la sirena d'evacuació. A tot el món, quan ens passegem per qualsevol edifici, ja sigui museu, hipermercat, oficines o esglésies, la sirena és sinònim d'evacuació. També ho pot ser la megafonia, que pot utilitzar-se de la mateixa manera per donar avisos als usuaris. Sigui com sigui, una sirena o un avís de megafonia, ens informessin sempre que hem d'abandonar la instal·lació allà on ens trobem, seguint sempre la senyalització d'evacuació o les consignes que ens puguin donar des de l'organització en emergències.

Categories a la diversitat funcional

Però què passa si no disposem de tots els sentits? Els edificis, en moltes ocasions, compten amb diferents tipologies d'usuaris o treballadors. Amb tipologies, em refereixo al fet que, dins d'una organització, gran o petita, podem trobar, des de persones amb avançada edat, nens que no poden evacuar pels seus propis mitjans a persones amb diversitat funcional, tant física com psíquica.

Segons quina normativa o guia apliquem al nostre treball, la diversitat funcional pot quedar dividida en diferents apartats. Per exemple, en una de les guies de la Confederation of Fire Protection Associations in Europe (CFPA), la Evacuation of people with dissabilities , distingeix cinc grups de persones amb diversitat funcional. A el mateix temps, dóna pistes sobre possibles solucions per pal·liar aquesta dificultat:

• Mobilitat reduïda (facilitar l'existència de passadissos amplis, sense obstacles, eliminar portes difícils d'obrir ...)

• Pèrdua auditiva i sordesa (potenciar missatges textuals i senyals lluminosos)

• Baixa visió (entorn accessible a través de colors, contrastos i sons)

• Capacitat cognitiva reduïda (Ús de símbols per a comprendre la informació)

• Envelliment (facilitar la informació per saber on són i trobar una sortida)

D'altra banda, la National Fire Protection Association (NFPA) en la seva guia Emergency evacuaction planning guide for people with dissabilities , classifica en cinc categories, les persones que no poden o tenen dificultats per mobilitzar-se. Aquestes cinc categories són:

• Mobilitat (cadires de rodes, crosses, cames ortopèdiques, caminadors, pròtesis ...)

• Ceguesa o baixa visió (risc de pèrdua de senyals visuals, obstacles en el camí ...)

• Sords o amb problemes auditius (dificultats en rebre la informació en emergència)

• Dificultats en la parla (pèrdua de la capacitat de comunicació)

• Deficiències cognitives (autisme, Alzheimer, esclerosi múltiple, Parkinson ...)

De la mateixa manera, la legislació australiana ( AS 3745-2010, Planning for emergències in facilities ), al punt 4.2.11.- Occupants and visitors with a disabilitiy , tot i no ser vinculant però sí referència des del punt de vista tècnic és pionera a integrar les persones amb diversitat funcional en els procediments de resposta en emergència. Té la seva pròpia categorització, anant més enllà que la NFPA i entrant en més detall sobre els tipus de diversitat funcional. Els apartats que s'inclouen en aquesta categorització serien les següents:

• Estar acompanyats per un assistent

• Tenir un gos guia o un animal de companyia

• Fer servir formes alternatives d'informació i comunicació

• Tenir un impediment visual i auditiu

• Tenir impediment ambulatori

• Fer servir un aparell de mobilitat amb rodes com una cadira de rodes

• Estar fàcilment fatigat

• Experimentar ansietat aguda o confusió extrema en una emergència

El treball del tècnic

Tota aquesta normativa, legislació o guies, pretén guiar el tècnic que realitza els plans d'autoprotecció perquè, plantejats els problemes que puguin sorgir a l'hora d'evacuar o confinar a aquest col·lectiu, pugui donar solucions a qui ens ho demana i estructurar una organització en emergència per, d'aquesta manera, crear unes actuacions en emergència encaminades per minimitzar els riscos i salvar la vida dels ocupants.

Actualment, hi ha dispositius d'alarma, no tan sols sonors, sinó també lumínics. I per què lumínics? Doncs perquè, tal com tot ésser humà té dret a ser tractat de la mateixa manera en molts aspectes de la vida, en cas d'emergència, també les persones amb diversitat funcional tenen els mateixos drets a ser avisades en cas d'emergència. Segons quin tipus d'emergència sigui, haurem d'avisar de la seva evacuació o confinament i posar tots els mitjans humans i tècnics disponibles perquè, a aquest col·lectiu, li arribi la informació de forma clara, adequada i creïble. També hi ha la possibilitat que ens trobem en llocs de treball que utilitzen cascs de protecció auditiva i els sigui difícil identificar un senyal d'alarma sonora. És per aquesta raó que, les alarmes amb flash lumínic inclòs també són una solució interessant per a aquest col·lectiu de treballadors.

Però la normativa va més enllà fins i tot de les persones que no poden escoltar, però sí veure. L'epilèpsia és un trastorn neurològic provocat per l'augment de l'activitat elèctrica de les neurones en alguna zona del cervell. La persona afectada pot patir una sèrie de convulsions o moviments corporals incontrolats de forma repetitiva. Segons l'Organització Mundial de la Salut (OMS), l'epilèpsia afecta més de 50 milions de persones a tot el món i es van diagnosticant 2,4 milions de casos a l'any. No obstant això, un 10% de la població que no té per què tenir epilèpsia, pot patir en algun moment de la seva vida, convulsions epilèptiques.

Certa legislació també ha pensat en aquest col·lectiu i diverses normes reflecteixen el que ha de ser una sirena d'alarma lumínica que tingui en compte l'epilèpsia. Per exemple, el Loss Prevention Code of Practice al punt 4.5.- Photosensitive Epilepsy de la guia Code of practice for visual alarm devices used for fire revisió de resultats , diu el següent:

"Les persones amb epilèpsia fotosensible pateixen convulsions provocades per certes freqüències lumíniques intermitents o patrons contrastants de llum i foscor. Les convulsions s'activen, més probablement, per freqüències entre 3 Hz i 30 Hz, encara que això varia de persona a persona; mentre que algunes persones són sensibles a freqüències superiors a 30 Hz. És improbable que les convulsions siguin provocades per freqüències inferiors a 3 Hz. "

Per evitar les crisis epilèptiques fotosensibles s'aplica el següent:

1) El producte de n x f ≤ 3 Hz, on n és el nombre de VAD ( Visual Alarm Device ) visibles des de qualsevol punt únic i f és la velocitat de flash de cada dispositiu

2) Els VAD han sincronitzar d'acord amb els requisits de Clàusula 4.3.7 a BS EN 54-23.

3) Els VAD muntats un a costat de l'altre per proporcionar senyals d'alerta i evacuació no han d'operar simultàniament

4) S'ha de tenir cura a l'col·locar VAD en àrees o superfícies amb molts reflexos. Per exemple, fins i tot si, des d'un punt particular, solament un VAD es pot veure directament, els reflexos de VAD (no sincronitzats) també poden ser visible. En aquestes circumstàncies, els VAD poden necessitar sincronitzar-se.

A la NFPA 72 Codi Nacional d'Alarmes i Senyalització, també ens parla de la importància de l'epilèpsia i dels seus riscos amb els llums estroboscòpics que no estiguin sincronitzades. És per això pel que recomana la seva sincronització sempre que hi hagi més de dos dispositius en un mateix camp i angle visuals, a excepció dels dispositius que es trobin a l'exterior de l'edifici o en aquells casos en què no coincideixin en ubicació. Per exemple, dos pisos diferents on no es poden veure simultàniament les llums estroboscòpics de les plantes en qüestió. La Fire Protection Research Foundation (FPRF), ha demostrat que la baixa freqüència de 520 Hz pot servir per despertar a un altre tipus de població, és a dir, nens o una altra població de risc, com a persones amb dificultats auditives o amb problemes d'alcoholisme. En definitiva, un senyal de to harmònic de baixa freqüència de 520 Hz proporciona una millor efectivitat d'activació en comparació amb sirenes d'alta freqüència, les quals es troben normalment en 3200 Hz.

Un altre exemple de normativa adaptada a l'epilèpsia és la UNE-EN 54-23 Sistemes de detecció i alarma d'incendis. Part 23: Dispositius d'alarma d'incendis. Dispositius d'alarma visual (VAD). En el seu apartat 4.3.7.- Sincronització, ens recomana que els VAD, estiguin sincronitzats "per eliminar la possibilitat d'un patró de flaix de freqüència / temporal que podria tenir efectes perjudicials, com atacs epilèptics, quan els dispositius estan molt propers." Aquesta sincronització hauria de perdurar en el temps, com a mínim, uns 30 minuts.

Addicionalment a la importància que se li hagi de tenir a les llums estroboscòpics, tampoc hem d'oblidar que el nivell sonor d'una alarma ha de donar-nos les primeres pistes per abandonar l'edifici. El mínim de dB que ha d'assolir una sirena d'evacuació, segons normativa, és de 65 dB o 5 dB per sobre de qualsevol altre soroll que pugui persistir durant un període major a 30 segons, i el màxim, 120 dB. En aquesta forquilla, els tècnics podem recomanar que en certs llocs, com per exemple, habitacions d'hotel, hagin de augmentar-se els dB. Si bé és cert que en habitacions d'hotels o similars, la sirena ha d'arribar a 75 dB a la capçalera del llit, podem trobar-nos que això sigui difícil d'aconseguir, ja que les portes atenuen en 20 dB, aproximadament, el soroll de la sirena si aquesta es troba a l'exterior de passadís. En aquests casos, és imprescindible un estudi de mapa de soroll per discernir quin tipus de sirena i a quants dB ha d'estar per complir amb la normativa.

En definitiva, els sistemes de detecció i, especialment, els d'alarma han d'estar dissenyats per a tot tipus de persones, ja sigui perquè tenen una diversitat funcional o perquè el seu ambient de treball està envoltat de soroll o altres condicions ambientals que dificulten la identificació de una alarma sonora. Cada cas o cada edifici serà diferent, perquè els seus usuaris o treballadors mai són iguals en tots els edificis. Per això, nosaltres com a tècnics hem d'indagar i preguntar sobre el tipus d'usuaris que utilitza aquesta instal·lació, per després poder proporcionar a la propietat solucions eficaces i que, arribat el moment de l'emergència, siguin identificats i acceptats per tots els ocupants.

NOTA: Article publicat originalment a la revista Emergencia112 Magazine, núm. 33 (Juliol - Agost) de l'Associació de Professionals Tècnics de Bombers (APTB)

Diversidad funcional y autoprotección

183:813153126 (Ivan Matavera Martínez) — Tue, 24 Nov 2020 18:12:09 GMT

El ser humano, durante toda su existencia se ha ido encontrando con situaciones en que ha tenido que advertir de la presencia de algún peligro, de algún riesgo o de alguna calamidad. Es por eso por lo que, mediante la tecnología de cada época, ideó una serie de utensilios que servían para avisar a la población. Por ejemplo, en la China medieval, se utilizaron los cohetes para avisar o también el gong, que producía una secuencia y un sonido representativos. Con la aparición del cristianismo y de las iglesias, la campana también servía para avisar a la población de posibles incursiones del enemigo en sus tierras, de ataques por parte de razias musulmanas o, también, para avisar de algún que otro incendio que se producía. En definitiva, todos estos casos expuestos tienen una única finalidad, la comunicación. Comunicar es lo que nos diferencia de los primates y, en caso de emergencia, nos tiene que servir para salvar vidas.

En la actualidad, y en el mundo de la protección contra incendios, disponemos de diversos mecanismos para dar la alerta o alarma. La alerta es un primer estímulo que recibe el cerebro y lo pone en tensión, lo previene de algo que va a pasar o está ocurriendo, ya sea en un lugar cercano o lejos de él (avisos por tsunami, nieve, lluvia…). Puede que esa alerta, en caso de incendio, sea el olor a humo, o el ruido de los pasos por escaleras, algún chillido o el sonido de vidrios rotos. Normalmente, si la instalación dispone de un sistema de detección y alarma, esa alarma será la sirena de evacuación. En todo el mundo, cuando nos paseamos por cualquier edificio, ya sea museo, hipermercado, oficinas o iglesias, la sirena es sinónimo de evacuación. También lo puede ser la megafonía, que puede utilizarse de igual manera para dar avisos a los usuarios. Sea como fuere, una sirena o un aviso de megafonía, nos informaran siempre que debemos abandonar la instalación allá donde nos encontremos, siguiendo siempre la señalización de evacuación o las consignas que nos puedan dar desde la organización en emergencias.

Categorías en la diversidad funcional

Pero ¿qué pasa si no disponemos de todos los sentidos? Los edificios, en muchas ocasiones, cuentan con diferentes tipologías de usuarios o trabajadores. Con tipologías, me refiero a que, dentro de una organización, ya sea grande o pequeña, podemos encontrar, desde personas con avanzada edad, niños que no pueden evacuar por sus propios medios a personas con diversidad funcional, tanto física como psíquica.

Según qué normativa o guía apliquemos a nuestro trabajo, la diversidad funcional puede quedar dividida en diferentes apartados. Por ejemplo, en una de las guías de la Confederation of Fire Protection Associations in Europe (CFPA), la Evacuation of people with dissabilities , distingue cinco grupos de personas con diversidad funcional. Al mismo tiempo, da pistas sobre posibles soluciones para paliar esa dificultad:

· Movilidad reducida (facilitar la existencia de pasillos amplios, sin obstáculos, eliminar puertas difíciles de abrir...)

· Pérdida auditiva y sordera (potenciar mensajes textuales y señales luminosas)

· Baja visión (entorno accesible a través de colores, contrastes y sonidos)

· Capacidad cognitiva reducida (Uso de símbolos para comprender la información)

· Envejecimiento (facilitar la información para saber dónde están y encontrar una salida)

Por otra parte, la National Fire Protection Association (NFPA) en su guía Emergency evacuaction planning guide for people with dissabilities , clasifica en otras cinco categorías, las personas que no pueden o tienen dificultades para movilizarse. Estas cinco categorías son:

· Movilidad (sillas de ruedas, muletas, piernas ortopédicas, andadores, prótesis...)

· Ceguera o baja visión (riesgo de pérdida de señales visuales, obstáculos en el camino...)

· Sordos o con problemas auditivos (dificultades en recibir la información en emergencia)

· Dificultades en el habla (pérdida de la capacidad de comunicación)

· Deficiencias cognitivas (autismo, Alzheimer, esclerosis múltiple, Parkinson...)

De igual modo, la legislación australiana ( AS 3745-2010, Planning for emergencies in facilities ), en su punto 4.2.11.- Occupants and visitors with a disabilitiy , aun no siendo vinculante pero sí referencia desde el punto de vista técnico es pionera en integrar las personas con diversidad funcional en los procedimientos de respuesta en emergencia. Tiene su propia categorización, yendo más allá que la NFPA y entrando en más detalle sobre los tipos de diversidad funcional. Los apartados que se incluyen en esta categorización serían las siguientes:

· Estar acompañados por un asistente

· Tener un perro guía o un animal de compañía

· Usar formas alternativas de información y comunicación

· Tener un impedimento visual y auditivo

· Tener impedimento ambulatorio

· Usar un aparato de movilidad con ruedas como una silla de ruedas

· Estar fácilmente fatigado

· Experimentar ansiedad aguda o confusión extrema en una emergencia

El trabajo del técnico

Toda esta normativa, legislación o guías, pretende guiar al técnico que realiza los planes de autoprotección para que, planteados los problemas que puedan surgir a la hora de evacuar o confinar a este colectivo, pueda dar soluciones a quien nos lo pide y estructurar una organización en emergencia para, de esta forma, crear unas actuaciones en emergencia encaminadas para minimizar los riesgos y salvar la vida de los ocupantes.

Actualmente, existen dispositivos de alarma, no tan solo sonoros, sino también lumínicos. ¿Y por qué lumínicos? Pues porque, tal y como todo ser humano tiene derecho a ser tratado de igual manera en muchos aspectos de la vida, en caso de emergencia, también las personas con diversidad funcional tienen los mismos derechos a ser avisadas en caso de emergencia. Según qué tipo de emergencia sea, tendremos que avisar de su evacuación o confinamiento y poner todos los medios humanos y técnicos disponibles para que, a ese colectivo, le llegue la información de forma clara, adecuada y creíble. También cabe la posibilidad que nos encontremos en lugares de trabajo que utilizan cascos de protección auditiva y les sea difícil identificar una señal de alarma sonora. Es por esa razón que, las alarmas con flash lumínico incluido también son una solución interesante para ese colectivo de trabajadores.

Pero la normativa va más allá incluso de las personas que no pueden escuchar, pero sí ver. La epilepsia es un trastorno neurológico provocado por el aumento de la actividad eléctrica de las neuronas en alguna zona del cerebro. La persona afectada puede sufrir una serie de convulsiones o movimientos corporales incontrolados de forma repetitiva. Según la Organización Mundial de la Salud (OMS), la epilepsia afecta a más de 50 millones de personas en todo el mundo y se van diagnosticando 2,4 millones de casos al año. No obstante, un 10% de la población que no tiene por qué tener epilepsia, puede sufrir en algún momento de su vida, convulsiones epilépticas.

Cierta legislación también ha pensado en ese colectivo y diversas normas reflejan lo que debe ser una sirena de alarma lumínica que tenga en cuenta la epilepsia. Por ejemplo, el Loss Prevention Code of Practice en su punto 4.5.- Photosensitive epilepsy de la guía Code of practice for visual alarm devices used for fire warning, dice lo siguiente:

“Las personas con epilepsia fotosensible sufren convulsiones provocadas por ciertas frecuencias lumínicas intermitentes o patrones contrastantes de luz y oscuridad. Las convulsiones se activan, más probablemente, por frecuencias entre 3 Hz y 30 Hz, aunque esto varía de persona a persona; mientras que algunas personas son sensibles a frecuencias superiores a 30 Hz. Es improbable que las convulsiones sean provocadas por frecuencias inferiores a 3 Hz.”

Para evitar las crisis epilépticas fotosensibles se aplica lo siguiente:

1) El producto de n x f ≤ 3 Hz, donde n es el número de VAD ( Visual Alarm Device ) visibles desde cualquier punto único y f es la velocidad de flash de cada dispositivo

2) Los VAD deben sincronizarse de acuerdo con los requisitos de Cláusula 4.3.7 en BS EN 54-23.

3) Los VAD montados uno al lado del otro para proporcionar señales de alerta y evacuación no deben operar simultáneamente

4) Se debe tener cuidado al colocar VAD en áreas o superficies con muchos reflejos. Por ejemplo, incluso si, desde un punto particular, solo un VAD se puede ver directamente, los reflejos de VAD (no sincronizados) también pueden ser visible. En estas circunstancias, los VAD pueden necesitar sincronizarse.

En la NFPA 72 Código Nacional de Alarmas y Señalización, también nos habla de la importancia de la epilepsia y de sus riesgos con las luces estroboscópicas que no estén sincronizadas. Es por eso por lo que recomienda su sincronización siempre y cuando haya más de dos dispositivos en un mismo campo y ángulo visuales, a excepción de los dispositivos que se encuentren en el exterior del edificio o en aquellos casos en qué no coincidan en ubicación. Por ejemplo, dos pisos diferentes donde no pueden verse simultáneamente las luces estroboscópicas de las plantas en cuestión. La Fire Protection Research Foundation (FPRF), ha demostrado que la baja frecuencia de 520 Hz puede servir para despertar a otro tipo de población, es decir, niños u otra población de riesgo, como personas con dificultades auditivas o con problemas de alcoholismo. En definitiva, una señal de tono armónico de baja frecuencia de 520 Hz proporciona una mejor efectividad de activación en comparación con sirenas de alta frecuencia, las cuales se encuentran normalmente en 3200 Hz.

Otro ejemplo de normativa adaptada a la epilepsia es la UNE-EN 54-23 Sistemas de detección y alarma de incendios. Parte 23: Dispositivos de alarma de incendios. Dispositivos de alarma visual (VAD). En su apartado 4.3.7.- Sincronización, nos recomienda que los VAD, estén sincronizados “para eliminar la posibilidad de un patrón de destello de frecuencia/temporal que podría tener efectos perjudiciales, como ataques epilépticos, cuando los dispositivos están muy cercanos.” Esta sincronización debería perdurar en el tiempo, como mínimo, unos 30 minutos.

Adicionalmente a la importancia que se le deba tener a las luces estroboscópicas, tampoco debemos olvidar que el nivel sonoro de una alarma tiene que darnos las primeras pistas para abandonar el edificio. El mínimo de dB que debe alcanzar una sirena de evacuación, según normativa, es de 65 dB o 5 dB por encima de cualquier otro ruido que pueda persistir durante un período mayor a 30 segundos, y el máximo, 120 dB. En esa horquilla, los técnicos podemos recomendar que en ciertos lugares, como por ejemplo, habitaciones de hotel, tengan que aumentarse los dB. Si bien es cierto que en habitaciones de hoteles o similares, la sirena tiene que llegar a 75 dB en la cabecera de la cama, podemos encontrarnos con que eso sea difícil de conseguir, ya que las puertas atenúan en 20 dB, aproximadamente, el ruido de la sirena si ésta se encuentra en el exterior del pasillo. En esos casos, es imprescindible un estudio de mapa de ruido para discernir qué tipo de sirena y a cuántos dB tiene que estar para cumplir con la normativa.

En definitiva, los sistemas de detección y, en especial, los de alarma deben estar diseñados para todo tipo de personas, ya sea porque tienen una diversidad funcional o porque su ambiente de trabajo está rodeado de ruido u otras condiciones ambientales que dificultan la identificación de una alarma sonora. Cada caso o cada edificio será diferente, porque sus usuarios o trabajadores nunca son iguales en todos los edificios. Por eso, nosotros como técnicos debemos indagar y preguntar sobre el tipo de usuarios que utiliza esa instalación, para después poder proporcionar a la propiedad soluciones eficaces y que, llegado el momento de la emergencia, sean identificados y aceptados por todos los ocupantes.

NOTA: Artículo publicado originalmente en la revista Emergencia112 Magazine, núm. 33 (Julio - Agosto) de la Asociación Profesional de Técnicos de Bomberos (APTB)

La importància de l'alerta

183:813153126 (Ivan Matavera Martínez) — Sat, 13 Jun 2020 10:41:44 GMT

L'ésser humà, durant tota la seva existència s'ha anat trobant amb situacions en què ha hagut d'advertir de la presència d'algun perill, d'alguna risc o d'alguna calamitat. És per això que, mitjançant la tecnologia de cada època, ha ideat una sèrie d'estris que servien per donar avís a la població. Per exemple, a la Xina medieval, es van utilitzar els coets per avisar o també el gong, que produïa una seqüència i un so representatius. Amb l'aparició del cristianisme i de les esglésies, la campana també servia per avisar la població de possibles incursions de l'enemic a les seves terres, d'atacs per part d'exèrcits musulmans o, també, per donar avís d'algun que un altre incendi que es produïa . En definitiva, tots aquests casos exposats tenen una única finalitat, la comunicació. Comunicar és el que ens diferencia dels primats i, si ho sabem aprofitar, ens serveix per a, en cas d'emergències, salvar vides.

En l'actualitat, i en el món de la protecció contra incendis, disposem de diversos mecanismes per donar l'alerta o alarma. L'alerta és un primer estímul que recull el cervell i el posa en tensió, el prevé d'una cosa que passarà o està passant en un lloc proper a ell. Pot ser que aquesta alerta, en cas d'incendi, sigui l'olor de fum, o el soroll dels passos per escales, o algun xiscle, o el so de vidres trencats. Normalment, si la instal·lació disposa d'un sistema de detecció i alarma, aquesta alarma serà la sirena d'evacuació. A tot el món, quan ens passegem per qualsevol edifici, ja sigui museu, hipermercat, oficines o esglésies, la sirena és sinònim d'evacuació. Per tant, sempre haurem abandonar l'edifici on ens trobem, seguint sempre la senyalització d'evacuació o les consignes que ens puguin donar des de l'organització.

Però què passa si no disposem de tots els sentits? Com ja hem vist en altres articles, la legislació sobre protecció contra incendis està avançant en aquest aspecte. Per exemple, amb l'aparició de les zones de refugi, estandarditzades en la legislació i que es requereix en edificis que puguin arribar a certa alçada. No obstant això, en aquest article ens centrarem en l'alarma i les diferents tipologies.

Si reprenem el fil del que estàvem comentant, no tothom té o disposa del sentit de la vista o de la oïda. És per això que, actualment, hi ha dispositius d'alarma, no tan sols sonor, sinó també lumínic. I per què lumínica? Doncs perquè, tal com tot ésser humà té dret a ser tractat de la mateixa manera en uns aspectes de la vida, en cas d'emergència, també les persones amb diversitat funcional, tenen els mateixos drets a ser avisades que en aquest edifici o instal·lació , està passant alguna cosa i, la millor solució, és abandonar-lo. També hi ha la possibilitat que ens trobem en llocs de treball que utilitzen cascs de protecció auditiva i els sigui difícil identificar un senyal d'alarma sonora. És per aquesta raó que, els anomenats flaixos, també són una solució interessant per a aquest col·lectiu de treballadors.

Però la normativa va més enllà fins i tot de les persones que no poden escoltar, però sí veure. L'epilèpsia és un trastorn neurològic provocat per l'augment de l'activitat elèctrica de les neurones en alguna zona del cervell. La persona afectada pot patir una sèrie de convulsions o moviments corporals incontrolats de forma repetitiva. Segons l'OMS, l'epilèpsia afecta més de 50 milions de persones a tot el món i es van diagnosticant 2,4 milions de casos a l'any. No obstant això, un 10% de la població que no té perquè tenir epilèpsia, pot patir en algun moment de la seva vida, convulsions epilèptiques.

Vist el panorama mundial sobre aquesta malaltia, els legisladors també han pensat en aquest col·lectiu i diverses normes reflecteixen el que ha de ser una sirena d'alarma lumínica que tingui en compte l'epilèpsia. Per exemple, el Loss Prevention Code of Practice anglès en el seu punt 4.5.- Photosensitive Epilepsy diu el següent:

Per evitar les crisis epilèptiques fotosensibles s'aplica el següent:

el producte de n x f ≤ 3 Hz, on n és el nombre de VAD (Visual Alarm Device) visibles des de qualsevol punt únic i f és la velocitat de flash de cada dispositiu
els VAD han sincronitzar d'acord amb els requisits de Clàusula 4.3.7 a BS EN 54-23.
Els VAD muntats un a costat de l'altre per proporcionar senyals d'alerta i evacuació no han d'operar simultàniament
S'ha de tenir cura al col·locar VAD en àrees o superfícies amb molts reflexos. Per exemple, fins i tot si, des d'un punt particular, solament un VAD es pot veure directament, els reflexos de VAD (no sincronitzats) també poden ser visible. En aquestes circumstàncies, els VAD poden necessitar sincronitzar-se.

A la NFPA 72 Codi Nacional d'Alarmes i Senyalització , també ens parla de la importància de l'epilèpsia i dels seus riscos amb els llums estroboscòpics que no estiguin sincronitzades. És per això que recomana la seva sincronització sempre que hi hagi més de dos dispositius en un mateix camp i angle visuals, a excepció dels dispositius que es trobin a l'exterior de l'edifici o en aquells casos en què no coincideixin en ubicació. Per exemple, dos pisos diferents on no es poden veure simultàniament les llums estroboscòpiques de les plantes en qüestió. D'altra banda, un estudi de la Fire Protection Research Foundation , va dictaminar que la millor freqüència de les alarmes perquè els individus es poguessin despertar, ja sigui amb dificultats auditives o amb problemes d'alcoholisme, fos de 520 Hz. Així mateix, altres estudis també han demostrat que la baixa freqüència de 520 Hz pot servir per despertar a un altre tipus de població, és a dir, nens o una altra població de risc. En definitiva, un senyal de to harmònic de baixa freqüència de 520 Hz proporciona una millor efectivitat d'activació en comparació amb sirenes d'alta freqüència, les quals es troben normalment en 3200 Hz.

Un altre exemple de normativa adaptada a l'epilèpsia és la UNE-EN 54-23 Sistemes de detecció i alarma d'incendis. Part 23: Dispositius d'alarma d'incendis. Dispositius d'alarma visual (VAD) . En el seu apartat 4.3.7.- Sincronització , ens recomana que els VAD, estiguin sincronitzats "per eliminar la possibilitat d'un patró de flaix de freqüència / temporal que podria tenir efectes perjudicials, com atacs epilèptics, quan els dispositius estan molt propers." Aquesta sincronització hauria de perdurar en el temps, com a mínim, uns 30 minuts.

Addicionalment a la importància que se li hagi de donar a les llums estroboscòpiques, tampoc hem d'oblidar que el nivell sonor d'una alarma ha de donar-nos les primeres pistes per abandonar l'edifici. El so es mesura en dB, i la normativa és clara en aquest aspecte. La normativa de referència és la UNE-EN 23.007-14 Sistemes de detecció i alarma d'incendis. Part 14 . En aquesta normativa, ens indica que el mínim de dB que ha d'assolir una sirena d'evacuació és de 65 dB o 5 dB per sobre de qualsevol altre soroll que pugui persistir durant un període major a 30 segons, i el màxim, 120 dB. En aquesta forquilla, els tècnics podem recomanar que en certs llocs com ara, habitacions d'hotel, hagin de augmentar-se els dB. Si bé és cert que en habitacions d'hotels o similars, la sirena ha d'arribar a 75 dB a la capçalera del llit, és difícil que això pugui passar, perquè les portes atenuen en 20 dB, aproximadament, el soroll de la sirena si aquesta es troba a l'exterior de passadís o prop dels ascensors. És per això que es recomana també, instal·lar sirenes dins de les pròpies habitacions, ja siguin en edificis residencials o d'un altre tipus.

Existeixen en el mercat, uns dispositius que es diuen Bed Shaker Fire Alarm . És un dispositiu pensat per a llocs amb hostes dorments com, per exemple, residències, hotels, apartaments, motels ... Aquest dispositiu es col·loca per sota del matalàs i, a l'activar-se l'alarma d'incendi d'un detector autònom, dóna un senyal a el dispositiu i fa que aquest vibri i desperti a l'hoste.

En definitiva, els sistemes de detecció i, especialment, els d'alarma han d'estar dissenyats per a tot tipus de persones i condició, ja sigui perquè tenen una diversitat funcional o perquè el seu ambient de treball està envoltat de soroll o altres condicions ambientals que dificulten la identificació d'una alarma sonora. Cada cas o cada edifici serà diferent, perquè els seus usuaris o treballadors mai són iguals en tots els edificis. Per això, nosaltres com a tècnics d'elaborar els plans d'autoprotecció hem indagar i preguntar sobre el tipus d'usuaris que utilitza aquesta instal·lació, per després poder proporcionar a la propietat solucions eficaces i que, arribat el moment de l'emergència, siguin identificats i acceptats per tots els ocupants.

La importancia de la alerta

183:813153126 (Ivan Matavera Martínez) — Sat, 13 Jun 2020 10:37:29 GMT

El ser humano, durante toda su existencia se ha ido encontrando con situaciones en que ha tenido que advertir de la presencia de algún peligro, de algún riesgo o de alguna calamidad. Es por eso que, mediante la tecnología de cada época, ha ideado una serie de utensilios que servían para dar aviso a la población. Por ejemplo, en la China medieval, se utilizaron los cohetes para avisar o también el gong, que producía una secuencia y un sonido representativos. Con la aparición del cristianismo y de las iglesias, la campana también servía para avisar a la población de posibles incursiones del enemigo en sus tierras, de ataques por parte de ejércitos musulmanes o, también, para dar aviso de algún que otro incendio que se producía. En definitiva, todos estos casos expuestos tienen una única finalidad, la comunicación. Comunicar es lo que nos diferencia de los primates y, si lo sabemos aprovechar, nos sirve para, en caso de emergencias, salvar vidas.

En la actualidad, y en el mundo de la protección contra incendios, disponemos de diversos mecanismos para dar la alerta o alarma. La alerta es un primer estímulo que recoge el cerebro y lo pone en tensión, lo previene de algo que va a pasar o está ocurriendo en un lugar cercano a él. Puede que esa alerta, en caso de incendio, sea el olor a humo, o el ruido de los pasos por escaleras, o algún chillido, o el sonido de vidrios rotos. Normalmente, si la instalación dispone de un sistema de detección y alarma, esa alarma será la sirena de evacuación. En todo el mundo, cuando nos paseamos por cualquier edificio, ya sea museo, hipermercado, oficinas o iglesias, la sirena es sinónimo de evacuación. Por lo tanto, siempre deberemos abandonar el edificio donde nos encontremos, siguiendo siempre la señalización de evacuación o las consignas que nos puedan dar desde la organización.

Pero ¿qué pasa si no disponemos de todos los sentidos? Como ya hemos visto en otros artículos, la legislación sobre protección contra incendios está avanzando en este aspecto. Por ejemplo, con la aparición de las zonas de refugio, estandarizadas en la legislación y que se requiere en edificios que puedan alcanzar cierta altura. No obstante, en este artículo nos centraremos en la alarma y las diferentes tipologías.

Si retomamos el hilo de lo que estábamos comentando, no todo el mundo tiene o dispone del sentido de la vista o de la oída. Es por eso que, actualmente, existen dispositivos de alarma, no tan solo sonoro, sino también lumínico. ¿Y por qué lumínica? Pues porque, tal y como todo ser humano tiene derecho a ser tratado de igual manera en unos aspectos de la vida, en caso de emergencia, también las personas con diversidad funcional, tienen los mismos derechos a ser avisadas de que en ese edificio o instalación, está pasando algo y, la mejor solución, es abandonarlo. También cabe la posibilidad que nos encontremos en lugares de trabajo que utilizan cascos de protección auditiva y les sea difícil identificar una señal de alarma sonora. Es por esa razón que, los denominados flashes, también son una solución interesante para ese colectivo de trabajadores.

Pero la normativa va más allá incluso de las personas que no pueden escuchar, pero sí ver. La epilepsia es un trastorno neurológico provocado por el aumento de la actividad eléctrica de las neuronas en alguna zona del cerebro. La persona afectada puede sufrir una serie de convulsiones o movimientos corporales incontrolados de forma repetitiva. Según la OMS, la epilepsia afecta a más de 50 millones de personas en todo el mundo y se van diagnosticando 2,4 millones de casos al año. No obstante, un 10% de la población que no tiene porqué tener epilepsia, puede sufrir en algún momento de su vida, convulsiones epilépticas.

Visto el panorama mundial sobre esta enfermedad, los legisladores también han pensado en ese colectivo y diversas normas reflejan lo que debe ser una sirena de alarma lumínica que tenga en cuenta la epilepsia. Por ejemplo, el Loss Prevention Code of Practice inglés en su punto 4.5.- Photosensitive epilepsy dice lo siguiente:

Para evitar las crisis epilépticas fotosensibles se aplica lo siguiente:

El producto de n x f ≤ 3 Hz, donde n es el número de VAD (Visual Alarm Device) visibles desde cualquier punto único y f es la velocidad de flash de cada dispositivo
Los VAD deben sincronizarse de acuerdo con los requisitos de Cláusula 4.3.7 en British Standard EN 54-23.
Los VAD montados uno al lado del otro que puedan proporcionar señales de alerta y evacuación, no deben operar simultáneamente
Se debe tener cuidado al colocar VAD en áreas o superficies con muchos reflejos. Por ejemplo, incluso si, desde un punto determinado, solo un VAD se puede ver directamente, los reflejos de VAD (no sincronizados) también pueden ser visibles. En estas circunstancias, los VAD pueden necesitar sincronizarse.

En la NFPA 72 Código Nacional de Alarmas y Señalización , también nos habla de la importancia de la epilepsia y de sus riesgos con las luces estroboscópicas que no estén sincronizadas. Es por eso que recomienda su sincronización siempre y cuando haya más de dos dispositivos en un mismo campo y ángulo visuales, a excepción de los dispositivos que se encuentren en el exterior del edificio o en aquellos casos en qué no coincidan en ubicación. Por ejemplo, dos pisos diferentes donde no pueden verse simultáneamente las luces estroboscópicas de las plantas en cuestión. Por otro lado, un estudio de la Fire Protection Research Foundation , dictaminó que la mejor frecuencia de las alarmas para que los individuos se pudieran despertar, ya sea con dificultades auditivas o con problemas de alcoholismo, fuera de 520 Hz. Así mismo, otros estudios también han demostrado que la baja frecuencia de 520 Hz puede servir para despertar a otro tipo de población, es decir, niños u otra población de riesgo. En definitiva, una señal de tono armónico de baja frecuencia de 520 Hz proporciona una mejor efectividad de activación en comparación con sirenas de alta frecuencia, las cuales se encuentran normalmente en 3200 Hz.

Otro ejemplo de normativa adaptada a la epilepsia es la UNE-EN 54-23 Sistemas de detección y alarma de incendios. Parte 23: Dispositivos de alarma de incendios. Dispositivos de alarma visual (VAD) . En su apartado 4.3.7.- Sincronización , nos recomienda que los VAD, estén sincronizados “para eliminar la posibilidad de un patrón de destello de frecuencia/temporal que podría tener efectos perjudiciales, como ataques epilépticos, cuando los dispositivos están muy cercanos.” Esta sincronización debería perdurar en el tiempo, como mínimo, unos 30 minutos.

Adicionalmente a la importancia que se le deba dar a las luces estroboscópicas, tampoco debemos olvidar que el nivel sonoro de una alarma también puede darnos las primeras pistas para abandonar el edificio. El sonido se mide en dB, y la normativa es clara en ese aspecto. La normativa de referencia es la UNE-EN 23007-14 Sistemas de detección y alarma de incendios. Parte 14. En esta normativa, nos indica que el mínimo de dB que debe alcanzar una sirena de evacuación es de 65 dB o 5 dB por encima de cualquier otro ruido que pueda persistir durante un período mayor a 30 segundos, y el máximo, 120 dB. En esa horquilla, los técnicos podemos recomendar que en ciertos lugares como por ejemplo, habitaciones de hotel, tengan que aumentarse los dB. Si bien es cierto que en habitaciones de hoteles o similares, la sirena tiene que llegar a 75 dB en la cabecera de la cama, es difícil que eso pueda pasar, porque las puertas atenúan en 20 dB, aproximadamente, el ruido de la sirena si ésta se encuentra en el exterior del pasillo o cerca de los ascensores. Es por eso que se recomienda también, instalar sirenas dentro de las propias habitaciones, ya sean en edificios residenciales o de otro tipo.

Existen en el mercado, unos dispositivos que se llaman Bed Shaker Fire Alarm . Es un dispositivo pensado para lugares con huéspedes durmientes como, por ejemplo, residencias, hoteles, apartamentos, moteles… Este dispositivo se coloca por debajo del colchón y, al activarse la alarma de incendio de un detector autónomo, da una señal al dispositivo y hace que éste vibre y despierte al huésped.

En definitiva, los sistemas de detección y, en especial, los de alarma deben estar diseñados para todo tipo de personas y condición, ya sea porque tienen una diversidad funcional o porque su ambiente de trabajo está rodeado de ruido u otras condiciones ambientales que dificultan la identificación de una alarma sonora. Cada caso o cada edificio será diferente, porque sus usuarios o trabajadores nunca son iguales en todos los edificios. Por eso, nosotros como técnicos de elaborar los planes de autoprotección debemos indagar y preguntar sobre el tipo de usuarios que utiliza esa instalación, para después poder proporcionar a la propiedad soluciones eficaces y que, llegado el momento de la emergencia, sean identificados y aceptados por todos los ocupantes.

Ejercitando la autoprotección

Sun, 03 May 2020 23:39:47 GMT

Los planes de autoprotección están pensados para realizarse e implantarse en edificios. Hay una legislación que se debe cumplir, otra que ayuda a tomar medidas de seguridad respecto a las carencias que el técnico vea o detecte, otra que nos dice cómo deben ser los edificios en caso de seguridad de incendios, otra en cómo y dónde deben ir instalados los medios de protección.

Pero ¿podemos asumir una especie de autoprotección personal? ¿Qué quiero decir con esto? La autoprotección siempre debe acompañarnos en cada lugar donde vamos. Tal y como ocurre cuando subimos en un avión, el personal de a bordo siempre nos enseñan las medidas de seguridad en caso de accidente. Igualmente nosotros, cuando accedemos a un sitio apretado o con un gran aforo, podemos ejercitar la autoprotección de diversas maneras.

En primer lugar, al entrar en un lugar de pública concurrencia, podemos hacer las siguientes observaciones. Podemos fijarnos en cuantas salidas tiene el local y si estas están señalizadas. Normalmente, las personas entramos y salimos siempre por la entrada donde hemos accedido al local. El ser humano es un animal de costumbres y, nos cuesta cambiar los hábitos que vamos absorbiendo. En caso de incendio, presuntamente muchas personas optarán por dirigirse hacia la salida principal. Por ello, y para evitar posibles aglomeraciones que se pueden producir, debemos tener presente salidas alternativas a la principal. También y muy importante, es detectar que estas puertas no estén bloqueadas o cerradas a cal. En lugares así, y siempre que haya alguna persona, las salidas de emergencia deben estar habilitadas y libres de obstáculos. También podemos optar, siempre que estemos en una planta baja, en ubicar las ventanas practicables para evacuar por allí como último recurso.

En segundo lugar, si estamos en un restaurante o en un lugar donde haya mesas, podríamos escoger las mesas que estuvieran próximas a las salidas, ya sea la principal o la de emergencia. Los anchos de paso también pueden ser cruciales en caso de evacuación. Si vemos que el pasillo o la anchura entre mesas no es, como mínimo de 1 m., podemos sugerir a la propiedad que cambie la distribución de mesas y sillas. El humo dificulta enormemente nuestra visión y, si nos encontramos obstáculos en nuestras vías de salida, podríamos ocasionar tapones en la salida y, en consecuencia, la gente podría entrar en pánico al verse incapacitada para salir por allí.

En tercer lugar, el aforo puede ser un indicador claro que aquel local está lleno de gente y que, en caso de incendio, una evacuación masiva, podría tener consecuencias fatales para las personas que se encontraran en ese local en el momento de la emergencia. Podemos optar siempre por no entrar en un local abarrotado de gente o, por seguridad, preguntar si se cumple el aforo del local. En caso de duda, siempre es recomendable llamar a la policía del municipio para que ellos determinen si se cumple o no, el aforo.

En cuarto lugar, el uso de pirotecnia, en cualquier zona del mundo, es recurrente en grandes celebraciones al aire libre o, como ha sido habitual en los últimos años, en discotecas, es decir, lugares cerrados. El uso de estos aparatos pirotécnicos, han terminado, desgraciadamente, con incendio y un alto número de víctimas. Debemos tener en cuenta que muchas discotecas utilizan material altamente inflamable para aislarse acústicamente del exterior. Si, por ejemplo, debe asistir a un concierto o un final de fiesta con uso de pirotecnia, siempre puede decidir no ir.

En quinto lugar, también puede observarse en salas de concierto o teatros, si se utilizan reflectores que estén muy cerca de la cortina del escenario u otros electrodomésticos que, si se colocan cerca de material inflamable durante bastante tiempo, pueden llegar a originar un incendio. O, por ejemplo, en fiestas de cumpleaños donde se encienden las velas, no puede haber ningún material combustible volátil como serpentinas o cualquier otro material que pueda, en un momento dado, entrar en contacto con las velas, es decir, la fuente de ignición. Por lo tanto, tenemos que vigilar si las decoraciones que se encuentran en el local donde asistimos, están cerca de alguna fuente de calor que pueda provocar un incendio.

Por último, una recomendación para casa. En nuestro hogar también podemos minimizar el riesgo de incendio sustituyendo todos los enchufes llamados coloquialmente "ladrones", por regletas con su botón de seguridad. Estos "ladrones", al conectarse a la corriente eléctrica pueden sufrir ciertas tracciones mecánicas debidas al peso de los enchufes de nuestros electrodomésticos y calentar la conexión. Si, además, tenemos algún material combustible cercano al enchufe como cortinas o sofás, pueden ser la causa de un inicio de incendio. Igualmente, siempre debemos tener cuidado a la hora de decorar nuestro árbol de Navidad. Los árboles de Navidad naturales, si son resinosos, pueden inflamarse muy rápidamente. Por lo tanto, debemos escoger luces frías y enchufarlo a regletas con botón de seguridad.

Exercitant l'autoprotecció

Sun, 03 May 2020 23:39:45 GMT

Els plans d’autoprotecció estan pensats per realitzar-se i implantar-se en edificis. Hi ha una legislació que s’ha de complir, una altra que ajuda a prendre mesures de seguretat respecte a les mancances que el tècnic vegi o detecti, una altra que ens diu com han de ser els edificis en cas de seguretat d’incendis, una altra en com i on han d’anar instal·lats els mitjans de protecció.

Però, podem assumir una mena d’autoprotecció personal? Què vull dir amb això? L’autoprotecció sempre ha d’acompanyar-nos en cada lloc on anem. Tal i com passa quan pugem en un avió, el personal de bord sempre ens ensenyen les mesures de seguretat en cas d’accident. Igualment nosaltres, quan accedim a un lloc atapeït o amb un gran aforament, podem exercitar l’autoprotecció de diverses maneres.

En primer lloc, a l’entrar en un lloc de pública concurrència, podem fer les següents observacions. Podem fixar-nos en quantes sortides té el local i si aquestes estan senyalitzades. Normalment, les persones entrem i sortim sempre per l’entrada on hem accedit al local. L’ésser humà és un animal de costums i, ens costa canviar els hàbits que anem absorbint. En cas d’incendi, presumptament moltes persones optaran per dirigir-se cap a la sortida principal. Per això, i per evitar possibles aglomeracions que es poden produir, hem de tenir present sortides alternatives a la principal. També i molt important, és detectar que aquestes portes no estiguin bloquejades o tancades amb pany.

En llocs així, i sempre que hi hagi alguna persona, les sortides d’emergència han d’estar habilitades i lliures d’obstacles. També podem optar, sempre que estiguem en una planta baixa, en ubicar les finestres practicables per tal d’evacuar per allà com a últim recurs.

En segon lloc, si estem en un restaurant o en un lloc on hi hagi taules, podríem escollir les taules que estiguessin properes a les sortides, ja sigui la principal o la d’emergència. Les amplades de pas també poden ser crucials en cas d’evacuació. Si veiem que el passadís o l’amplada entre taules no és, com mínim d’1 m., podem suggerir a la propietat que canviï la distribució de taules i cadires. El fum dificulta enormement la nostra visió i, si ens trobem obstacles en les nostres vies de sortida, podríem ocasionar taps en la sortida i, en conseqüència, la gent podria entrar en pànic al veure’s incapacitades per sortir per allà.

En tercer lloc, l’aforament massiu pot ser un indicador clar que aquell local està ple de gent i que, en cas d’incendi, una evacuació massiva, podria tenir conseqüències fatals per les persones que es trobessin en aquell local en el moment de l’emergència. Podem optar sempre per no entrar en un local ple a vessar de gent o, per seguretat, preguntar si es compleix l’aforament del local. En cas de dubte, sempre és recomanable trucar a la policia del municipi per tal que ells determinin si es compleix o no, l’aforament.

En quart lloc, l’ús de pirotècnia, en qualsevol zona del món, és recorrent en grans celebracions a l’aire lliure o, com ha sigut habitual els últims anys, en discoteques, és a dir, llocs tancats. L’ús d’aquests aparells pirotècnics han acabat, malauradament, amb incendi i un alt nombre de víctimes. Hem de tenir en compte que moltes discoteques utilitzen material altament inflamable per aïllar-se acústicament de l’exterior. Si, per exemple, heu d’assistir a un concert o un fi de festa amb ús de pirotècnia, sempre podeu decidir no anar-hi.

En cinquè lloc, també podeu observar en sales de concert o teatres, si s’utilitzen reflectors que estiguin molt a prop de la cortina de l’escenari o altres electrodomèstics que, si es col·loquen prop de material inflamable durant bastant de temps, poden arribar a originar un incendi. O, per exemple, en festes d’aniversari on s’encenen les espelmes, no pot haver cap material combustible volàtil com serpentines o qualsevol altre material que pugui, en un moment donat, entrar en contacte amb les espelmes, és a dir, la font d’ignició. Per tant, hem de vigilar si les decoracions que es troben en el local on assistim, estan a prop d’alguna font de calor que pugui provocar un incendi.

Per últim, una recomanació per casa nostra. A la nostra llar també podem minimitzar el risc d’incendi substituint tots els endolls anomenats col·loquialment “lladres”, per regletes amb el seu botó de seguretat. Aquests “lladres”, al connectar-se a la corrent elèctrica poden patir certes traccions mecàniques degudes al pes dels endolls dels nostres electrodomèstics i escalfar la connexió. Si, a més, tenim algun material combustible proper a l’endoll com cortines o sofàs, poden ser la causa d’un inici d’incendi. Igualment, sempre hem d’anar en compte a l’hora de decorar el nostre arbre de Nadal. Els arbres de Nadal naturals, si són resinosos, poden inflamar-se molt ràpidament. Per tant, hem d’escollir llums fredes i endollar-les a regletes amb botó de seguretat.

Teléfonos de emergencia en el mundo

Sun, 03 May 2020 20:37:45 GMT

Un martes de 2007, para ser más exactos, el 25 de septiembre de 2007, la Unión Europea estableció el número telefónico 112, como el teléfono único en emergencias. A este documento se le llamó Declaración del Parlamento Europeo sobre el número telefónico europeo de llamadas de urgencia 112. En su articulado, se establecen estos puntos importantes:

Reconociendo la importancia de disponer de un número telefónico europeo de llamadas de urgencia eficaz para los ciudadanos que circulan dentro de la UE
Consciente de que el número telefónico de llamadas de urgencia 112 se estableció en 1991 y que en 2002 se introdujeron nuevas obligaciones relacionadas con el mismo
Considerando la baja calidad de los servicios que el número 112 ha proporcionado hasta ahora a los ciudadanos
Considerando que el establecimiento correcto del número 112 moviliza varias políticas de la UE (telecomunicaciones, salud, seguridad interior y protección civil) e influye en otras (transportes, turismo),
Considerando que la UE necesita establecer telecomunicaciones interoperables para casos de emergencia y con un alto nivel de calidad entre los ciudadanos, así como servicios de urgencia con vistas a reducir el sufrimiento y la pérdida de vidas humanas en accidentes cotidianos y con motivo de grandes catástrofes,
Pide a los Estados miembros y a la Comisión que inicien los procesos y empleen los recursos necesarios para garantizar un servicio del número 112 eficaz en toda la UE;
Pide a la Comisión que encargue a órganos independientes la evaluación del nivel real de implantación del número 112 en toda la UE, utilizando la metodología desarrollada en 2003;
Pide a la Comisión que tenga en cuenta todas las políticas pertinentes al abordar la cuestión de los sistemas de telecomunicaciones para casos de emergencia y que siga el ejemplo de los países que tratan esta cuestión de forma nueva e innovadora;
Encarga a su Presidente que transmita la presente Declaración, acompañada del nombre de los firmantes, al Consejo y a la Comisión

Con el fin de aumentar la difusión y conocimiento por parte de los ciudadanos europeos del 112, una resolución tripartita fue firmada por la Comisión Europea, el Parlamento Europeo y el Consejo de la Unión Europea en 2009 declaró el 11 de febrero el Día Europeo del 112.

Llamar al teléfono de emergencias, cuando, precisamente, se produce una emergencia, puede ser la diferencia entre la vida y la muerte. En Barcelona, por ejemplo, el cuerpo de bomberos aplicó desde la llegada del teléfono a la Península Ibérica, que este medio de comunicación era básico para poder realizar su trabajo con garantías, llegando al lugar del incendio lo más rápidamente posible. Tuvieron diversos números de teléfono desde el primero que se implantó en 1.888 hasta el actual 112, pasando por el famoso 080 que, actualmente, todavía funciona simultáneamente con el 112. Si os acercáis a l’ Espai Bombers , podréis ver una de las placas del teléfono de bomberos de 1.928, el 12345.

Una curiosidad que mucha gente no sabe y es que, para la población que está acostumbrada a llamar al 911, de influencia norteamericana, lo puede hacer perfectamente en territorio español. Si se marca el 911, se deriva la llamada al 112.

Bajo estas líneas he realizado una tabla con los números de teléfonos en emergencia de diferentes países. Obviamente, en la Unión Europea, formada actualmente por 27 países, el teléfono único en emergencias será el 112.

Telèfons d'emergència en el món

Sun, 03 May 2020 20:37:39 GMT

Un dimarts de 2007, per ser més exactes, el 25 de setembre de 2007, la Unió Europea va establir el número de telèfon 112, com el telèfon únic a emergències. A aquest document se li va cridar Declaració de Parlament Europeu sobre el número de telèfon europeu de trucades d'urgència 112. En el seu articulat, s'estableixen aquests punts importants:

Reconeixent la importància de disposar d'un número de telèfon europeu de trucades d'urgència eficaç per als ciutadans que circulen dins de la UE
Conscient que el número de telèfon de trucades d'urgència 112 es va establir el 1991 i que el 2002 es van introduir noves obligacions relacionades amb el mateix
Considerant la baixa qualitat dels serveis que el nombre 112 ha proporcionat fins ara als ciutadans
Atès que l'establiment correcte del número 112 mobilitza diverses polítiques de la UE (telecomunicacions, salut, seguretat interior i protecció civil) i influeix en altres (transports, turisme),
Considerant que la UE necessita establir telecomunicacions interoperables per a casos d'emergència i amb un alt nivell de qualitat entre els ciutadans, així com serveis d'urgència amb vista a reduir el patiment i la pèrdua de vides humanes en accidents quotidians i amb motiu de grans catàstrofes,
Demana als Estats membres i a la Comissió que iniciïn els processos i emprin els recursos necessaris per garantir un servei del número 112 eficaç a tota la UE;
Demana a la Comissió que s'encarregui a òrgans independents l'avaluació de el nivell real d'implantació del número 112 a tota la UE, utilitzant la metodologia desenvolupada en 2003;
Demana a la Comissió que tingui en compte totes les polítiques pertinents a l'abordar la qüestió dels sistemes de telecomunicacions per a casos d'emergència i que segueixi l'exemple dels països que tracten aquesta qüestió de forma nova i innovadora;
Encarrega al seu President que transmeti la present Declaració, acompanyada del nom dels signants, a Consell i la Comissió.

Per tal d'augmentar la difusió i coneixement per part dels ciutadans europeus del 112, una resolució tripartida va ser signada per la Comissió Europea, el Parlament Europeu i el Consell de la Unió Europea el 2009 va declarar el 11 de febrer el Dia Europeu del 112.

Trucar al telèfon d'emergències, quan, precisament, es produeix una emergència, pot ser la diferència entre la vida i la mort. A Barcelona, per exemple, el cos de bombers va aplicar des de l'arribada de el telèfon a la Península Ibèrica, que aquest mitjà de comunicació era bàsic per poder realitzar-la amb garanties, arribant a al lloc de l'incendi el més ràpidament possible. Van tenir diversos números de telèfon des del primer que es va implantar a 1.888 fins a l'actual 112, passant pel famós 080 que, actualment, encara funciona simultàniament amb el 112. Si us acosteu a l' Espai Bombers , podreu veure una de les plaques de l' telèfon de bombers de 1.928, el 12345.

Una curiositat que molta gent no sap és que, per a la població que està acostumada a trucar al 911, d'influència nord-americana, ho pot fer perfectament en territori espanyol. Si es marca el 911, es deriva la trucada al 112.

Sota aquestes línies he fet una taula amb els números de telèfons en emergència de diferents països. Òbviament, a la Unió Europea, formada actualment per 27 països, el telèfon únic en emergències serà el 112.

La tasca de les persones amb diversitat funcional en els Plans d’Autoprotecció

Mon, 13 Apr 2020 16:24:45 GMT

Els plans d’autoprotecció, de vegades, compten amb diferents tipologies d’usuaris o treballadors. Amb tipologies, em refereixo a què dins d’una organització, ja sigui gran o petita, podem trobar, des de persones amb avançada edat o persones amb diversitat funcional, tant física com psíquica. En la normativa, tant autonòmica com estatal, s’utilitza el terme, persones amb discapacitat. D’ençà uns anys, es pretén, des dels mateixos col·lectius afectats, substituir aquests termes que poden considerar-se pejoratius o negatius, posant l’accent en una terminologia inclusiva, rehabilitadora i, en cap cas, negativa. Per tant, en aquest article, utilitzarem la denominació que els propis col·lectius afectats, creuen que és la millor manera de definir aquesta situació.

Per posar-nos en antecedents, la NFPA, per exemple, classifica en cinc categories, les persones que no poden o tenen dificultats per mobilitzar-se. Ho fa en un context d’emergència, per tal que posteriorment, els tècnics, plantegem els problemes que pot significar no comptar amb aquest col·lectiu en les evacuacions i, després, puguem donar solucions a qui ens ho demana. Aquestes cinc categories són:

Mobilitat (cadires de rodes, crosses, cames ortopèdiques, caminadors...)
Ceguesa o baixa visió (risc de pèrdua de senyals visuals, obstacles en el camí...)
Sords o amb problemes auditius (dificultats en rebre la informació en emergència)
Dificultats en la parla (pèrdua de la capacitat de comunicació)
Deficiències cognitives (autisme, Alzheimer, esclerosis múltiple, Parkinson...)

D’ençà a un temps fins avui, existeixen tècnics que elaboren PAUs i pensen globalment. Tenen en compte les persones amb diversitat funcional, moltes vegades oblidats i que, a l’hora de redactar el PAU, no es pensa en ells. En un gran esdeveniment, en un concert per exemple, en el qual tothom hi té dret a assistir, hi ha tècnics com Anna Almécija que han escrit sobre com fer viable l’accessibilitat de persones amb trastorns de l’espectre autista (TEA).

Com escriu en el seu article , es poden organitzar, prèviament, tasques per tal de facilitar l’accés i la seva presència en el moment del concert i que pugui gaudir plenament de la música, les llums o qualsevol altre input que, sense una planificació prèvia, les persones amb TEA no es sentirien segures ni còmodes. També s’inclouen tant unes pautes pels equips d’emergència perquè sàpiguen com afrontar situacions amb aquest col·lectiu (com apropar-se, com parlar-los, formació prèvia...), com d’organització (senyalització, plànols, pictogrames per a la comunicació...).

Amb l’aparició de la Llei 17/2015, de 9 de juliol, del Sistema Nacional de Protecció Civil, que deroga la Llei 2/1985, de 21 de gener, s’incorpora en la normativa estatal la participació de les persones amb diversitat funcional. En uns dels seus articulats, hi diu això:

Article 3.2. Les actuacions del Sistema s’han de regir pels principis de col·laboració, cooperació, coordinació, solidaritat interterritorial, subsidiarietat, eficiència, participació, inclusió i accessibilitat universal de les persones amb discapacitat.

Article 5.4. Els poders públics han de vetllar perquè s’adoptin mesures específiques que garanteixin que les persones amb discapacitat coneguin els riscos i les mesures d’autoprotecció i prevenció, siguin ateses i informades en casos d’emergència i participin en els plans de protecció civil.

Fins ara, el paper de les persones amb diversitat funcional sempre s’havia vist o estudiat des d’un punt de vista passiu. Què vull dir amb això? Pels tècnics que pensen en com evacuar o confinar la gent que treballa o utilitza un espai, si dins d’aquella instal·lació hi ha persones incloses en les cinc categories que engloba la NFPA, l’experiència, el criteri tècnic i la normativa, ens poden donar eines per tal de plantejar solucions constructives o organitzatives per tal d’evacuar o confinar a aquest col·lectiu amb seguretat i sense posar-les en risc.

La Llei 17/2015, obra la porta a la participació de les persones amb diversitat funcional perquè s’impliquin i participin en els plans de protecció civil. Des d’aquí voldria obrir un debat interessant i complex.

En un PAU, existeix una organització en emergències. L’organització està, habitualment, basada en la mateixa estructura que té l’entitat en qüestió. Si en aquell centre o instal·lació, els llocs de treball estan ocupats per persones amb diversitat funcional, ja que hem de facilitar la seva incorporació en el món laboral, aleshores, podrien assumir les tasques en emergències que, el seu lloc de treball, té assignades?

Per posar un exemple, podria una persona amb TEA, assumir responsabilitats en els equips d’evacuació? Doncs, potser sí i, fins i tot, faria la seva tasca metòdicament. Tot dependria del grau d’autisme que tingués. Posem un altre exemple. ¿Podria una persona amb mobilitat reduïda eventual (accident, caiguda...) ser Cap d’Emergència si, en el seu edifici, té el despatx en l’última planta? En aquest cas, segons el meu criteri, hauria de delegar temporalment la tasca de Cap d’Emergència i comportar-se com una persona més a evacuar. O, potser, modificar el seu lloc de treball i traslladar-lo a una planta amb accés directe a l’exterior. O, posaríem com a membre de l’equip d'intervenció una persona que utilitzés crosses permanentment?

Per tant, els aspectes a tenir en compte per discernir si una persona amb diversitat funcional pot realitzar tasques en emergències poden ser diverses. Si la propietat es troba en aquesta situació, pot recórrer als tutors o treballadors socials per tal que dictaminin, basant-se en el seu criteri mèdic o psicològic, si aquella persona pot assumir les actuacions en emergència que li són intrínseques i assignades al seu lloc de treball.

Igualment, si la instal·lació és gran i disposa d’un Servei de Prevenció, pot fer la consulta al departament de Vigilància de la Salut per tal de transmetre els dubtes que es tinguin. La realització de simulacres, també pot ser eficaç per tal que les persones amb diversitat funcional, s’impliquin encara més i els ajudi a interioritzar les actuacions en emergències perquè les assumeixin amb facilitat. Una altra possible solució, seria posar-se en contacte amb les diferents associacions especialitzades en diversitat funcional, tant físiques com psíquiques, per tal d’incorporar certs protocols per integrar-los en les tasques en emergència.

Les emergències requereixen d’una certa mobilitat, comunicació verbal i lliure accés de moviments per tal de verificar o avisar de l’emergència. Tots aquests criteris poden ser vàlids, però també hem de comptar amb el sentit comú i el criteri dels tècnics per tal que si, sorgeix una emergència, aquesta pugui ser coordinada i realitzada en les millors condicions de seguretat per a tots els treballadors.

La tarea de las personas con diversidad funcional en los Planes de Autoprotección

Mon, 13 Apr 2020 16:24:42 GMT

Los planes de autoprotección, a veces, cuentan con diferentes tipologías de usuarios o trabajadores. Con tipologías, me refiero a que dentro de una organización, ya sea grande o pequeña, podemos encontrar, desde personas con avanzada edad o personas con diversidad funcional, tanto física como psíquica. En la normativa, tanto autonómica como estatal, se utiliza el término, personas con discapacidad. Desde unos años, se pretende, desde los propios colectivos afectados, sustituir estos términos que pueden considerarse peyorativos o negativos, haciendo hincapié en una terminología inclusiva, rehabilitadora y, en ningún caso, negativa. Por tanto, en este artículo, utilizaremos la denominación que los propios colectivos afectados, creen que es la mejor manera de definir esta situación.

Para ponernos en antecedentes, la NFPA, por ejemplo, clasifica en cinco categorías, las personas que no pueden o tienen dificultades para movilizarse. Lo hace en un contexto de emergencia, para que posteriormente, los técnicos, planteamos los problemas que puede significar no contar con este colectivo en las evacuaciones y, después, podamos dar soluciones a quien nos lo pide. Estas cinco categorías son:

Movilidad (sillas de ruedas, muletas, piernas ortopédicas, caminadores...)
Ceguera o baja visión (riesgo de pérdida de señales visuales, obstáculos en el camino...)
Sordos o con problemas auditivos (dificultades en recibir la información en emergencia)
Dificultades en el habla (pérdida de la capacidad de comunicación)
Deficiencias cognitivas (autismo, Alzheimer, esclerosis múltiple, Parkinson...)

Desde un tiempo hasta hoy, existen técnicos que elaboran PAUs y piensan globalmente. Tienen en cuenta las personas con diversidad funcional, muchas veces olvidados y que, a la hora de redactar el PAU, no se piensa en ellos. En un gran evento, en un concierto por ejemplo, en el que todo el mundo tiene derecho a asistir, hay técnicos como Anna Almécija que han escrito sobre cómo hacer viable la accesibilidad de personas con trastornos del espectro autista (TEA).

Como escribe en su artículo , se pueden organizar, previamente, tareas para facilitar el acceso y su presencia en el momento del concierto y que pueda disfrutar plenamente de la música, las luces o cualquier otro input que, sin una planificación previa, las personas con TEA no se sentirían seguras ni cómodas. También se incluyen, tanto unas pautas para los equipos de emergencia para que sepan cómo afrontar situaciones con este colectivo (cómo acercarse, cómo hablarles, formación previa...), como de organización (señalización, planos, pictogramas para la comunicación...).

Con la aparición de la Ley 17/2015, de 9 de julio, del Sistema Nacional de Protección Civil, que deroga la Ley 2/1985, de 21 de enero, se incorpora en la normativa estatal la participación de las personas con diversidad funcional. En uno de sus articulados, dice esto:

Artículo 3.2. Las actuaciones del Sistema se regirán por los principios de colaboración, cooperación, coordinación, solidaridad interterritorial, subsidiariedad, eficiencia, participación, inclusión y accesibilidad universal de las personas con discapacidad

Artículo 5.4. Los poderes públicos deben velar por que se adopten medidas específicas que garanticen que las personas con discapacidad conozcan los riesgos y las medidas de autoprotección y prevención, sean atendidas e informadas en casos de emergencia y participen en los planes de protección civil.

Hasta ahora, el papel de las personas con diversidad funcional siempre se había visto o estudiado desde un punto de vista pasivo. ¿Qué quiero decir con esto? Para los técnicos que piensan en cómo evacuar o confinar a la gente que trabaja o utiliza un espacio, si dentro de esa instalación hay personas incluidas en las cinco categorías que engloba la NFPA, la experiencia, el criterio técnico y la normativa, nos pueden dar herramientas para plantear soluciones constructivas u organizativas para evacuar o confinar a este colectivo con seguridad y sin ponerlas en riesgo.

La Ley 17/2015, abre la puerta a la participación de las personas con diversidad funcional para que se impliquen y participen en los planes de protección civil. Desde aquí quisiera abrir un debate interesante y complejo.

En un PAU, existe una organización en emergencias. La organización está, habitualmente, basada en la misma estructura que tiene la entidad en cuestión. Si en ese centro o instalación, los puestos de trabajo están ocupados por personas con diversidad funcional, ya que hemos de facilitar su incorporación en el mundo laboral, entonces, ¿podrían asumir las tareas en emergencias que, su lugar de trabajo, tiene asignadas?

Por poner un ejemplo, ¿podría una persona con TEA, asumir responsabilidades en los equipos de evacuación? Pues, tal vez sí e, incluso, haría su tarea metódicamente. Todo dependería del grado de autismo que tuviera. Pongamos otro ejemplo. ¿Podría una persona con movilidad reducida eventual (accidente, caída...) ser Jefe de Emergencia si, en su edificio, tiene el despacho en la última planta? En este caso, según mi criterio, debería delegar temporalmente la tarea de Jefe de Emergencia y comportarse como una persona más a evacuar. O, tal vez, modificar su lugar de trabajo y trasladarlo a una planta con acceso directo al exterior. O ¿pondríamos como miembro del equipo de intervención una persona que utilizara permanentemente muletas?

Por lo tanto, los aspectos a tener en cuenta para discernir si una persona con diversidad funcional puede realizar tareas en emergencias pueden ser diversas. Si la propiedad se encuentra en esta situación, puede recurrir a los tutores o trabajadores sociales para que dictaminen, basándose en su criterio médico o psicológico, si esa persona puede asumir las actuaciones en emergencia que le son intrínsecas y asignadas a su puesto de trabajo.

Igualmente, si la instalación es grande y dispone de un Servicio de Prevención, puede hacer la consulta al departamento de Vigilancia de la Salud con el fin de transmitir las dudas que se tengan. La realización de simulacros, también puede ser eficaz para que las personas con diversidad funcional, se impliquen aún más y les ayude a interiorizar las actuaciones en emergencia para que las asuman con facilidad. Otra posible solución, sería ponerse en contacto con las diferentes asociaciones especializadas en diversidad funcional, tanto físicas como psíquicas, para incorporar ciertos protocolos para integrarlos en las tareas en emergencia.

Las emergencias requieren de una cierta movilidad, comunicación verbal y libre acceso de movimientos para verificar o avisar de la emergencia. Todos estos criterios pueden ser válidos, pero también tenemos que contar con el sentido común y el criterio de los técnicos para que si surge una emergencia, ésta pueda ser coordinada y realizada en las mejores condiciones de seguridad para todos los trabajadores.

Para qué sirve un Plan de Autoprotección?

Tue, 31 Mar 2020 23:42:27 GMT

Esa es una de las preguntas que, a veces, nos hacen a los técnicos cuando aterramos o queremos aterrizar en una nueva instalación. En Catalunya y España existe normativa específica para la redacción de los planes de autoprotección (PAU). No es objeto de este artículo enumerar los contenidos de cada normativa referente a los PAUs. Para eso, se puede consultar el apartado Normativa de esta web.

El objeto principal de un plan de autoprotección, a mi juicio, es poder hacer del documento final, un documento, sobre todo, útil para el cliente. Y, ¿qué quiere decir útil? A mi parecer, el proceso de redacción del PAU es muy importante, desde el punto de vista técnico. Pero no menos importante es implicar a la dirección del centro en el proceso de toma de decisiones para que ese documento sea viable, efectivo y, como he dicho antes, útil. Es decir, que no quede adornando una estantería por muy bueno que esté redactado ese PAU.

En mi oficio, implico a los responsables de la instalación porque, sólo así, podemos saber y conocer las diferentes complejidades que presentan las instalaciones. Con eso me refiero a protocolos de actuación que disponga ese cliente para según qué casos. O vicios adquiridos que deben ser modificados para la seguridad del edificio. O conocer, de primera mano, cómo se organiza esa instalación para poder aprovechar esa estructura, a la hora de crear o modificar la organización en emergencias. En una mesa redonda es donde deben aflorar todos los casos, todas las casuísticas, todas las dudas que, como técnicos, tenemos cuando empezamos un nuevo PAU o, cuando retomamos un año después, el mantenimiento del PAU y la organización ha hecho cambios que afectan a los documentos. La aportación del cliente en información es básica para que el PAU no se quede cojo.

Aparte de lo que pueda aportar la dirección, es también indispensable que el técnico comparta con ellos el estudio previo. En el PAU hay apartados que, para mí, son clave a la hora de que el plan sea eficaz. Uno de ellos son las medidas correctoras.

Las medidas correctoras son todas esas medidas, tanto normativas como de criterio técnico que la dirección debe conocer y, si es el caso, exponer y explicárselo con claridad. Estas medidas pueden abarcar desde problemas de sectorización (sectorizar una sala de calderas que no esté debidamente compartimentada), hasta recomendaciones de carácter sanitario (instalar un DEA en edificios, por ejemplo, de pública concurrencia).

Otro punto básico son las instrucciones para todo el personal. Con “todo el personal”, me refiero a las personas que conforman los equipos en emergencia (Jefe de emergencia, Jefe de intervención…). Pero, estas instrucciones deben estar consensuadas con y por la dirección del edificio. Porque, si hay una emergencia, los técnicos no estaremos para asesorar o echar una mano. Serán los propios trabajadores que tengan que asumir, en caso de emergencia, esas instrucciones que hemos dejado por escrito y que, como técnicos, creemos que son las mejores para esa instalación. Y después de consensuar las instrucciones, ¿qué hacemos? Pues la respuesta es bien sencilla. A todo eso le sigue la implantación.

La implantación (formación y simulacro) es el tercer punto básico para que el engranaje del PAU funcione, se ponga en marcha y actúe en caso de necesitarlo. Existen estudios donde se demuestra que las personas que han sido formadas, toman decisiones acordes a la situación de emergencia. Porque pueden darse actuaciones que parezcan, en un primer momento, adaptativas (atacar un incendio con un extintor), pero que en pocos segundos se vuelvan no adaptativas (huir del incendio porque no se ha podido apagar con el extintor, huir y no avisar a nadie).

El ser humano, en situaciones anómalas y no habituales como puede ser un incendio, reacciona según muchos factores. Estos factores pueden ser de índole diversa como la experiencia en ese tipo de situaciones, la edad del individuo, el tipo de trabajo que desarrolla, si está acompañado de familiares, si está solo, si se encuentra en un ámbito laboral o en un hogar…

Habrá multitudes de casuísticas que nos encontremos en una instalación y, más, si en esa instalación, hay un número importante de trabajadores. Bajo mi punto de vista, todos los trabajadores que tengan su puesto de trabajo en un edificio donde se esté desarrollando un PAU, deben pasar por la formación. A veces, incluso en las sesiones de formación, salen aspectos del PAU que desconoce la dirección del centro y puede incorporarse a los documentos como un valor añadido al trabajo final del PAU.

Per a què serveix un pla d'autoprotecció?

Tue, 31 Mar 2020 23:42:23 GMT

Aquesta és una de les preguntes que, de vegades, ens fan als tècnics quan aterrem o volem aterrar en una nova instal·lació. A Catalunya i Espanya hi ha normativa específica per a la redacció dels plans d'autoprotecció (PAU). No és objecte d'aquest article enumerar els continguts de cada normativa referent als PAUs. Per això, es pot consultar l'apartat Normativa d'aquest web.

L'objecte principal d'un pla d'autoprotecció, al meu parer, és poder fer del document final, un document, sobretot, útil per al client. I, què vol dir útil? Al meu parer, el procés de redacció del PAU és molt important, des del punt de vista tècnic. Però no menys important és implicar la direcció del centre en el procés de presa de decisions perquè aquest document sigui viable, efectiu i, com he dit abans, útil. És a dir, que no quedi adornant una prestatgeria per molt bo que estigui redactat aquest PAU.

En el meu ofici, implico als responsables de la instal·lació perquè, només així, podem saber i conèixer les diferents complexitats que presenten les instal·lacions. Amb això em refereixo a protocols d'actuació que disposi aquest client per a segons quins casos. O vicis adquirits que han de ser modificats per a la seguretat de l'edifici. O conèixer, de primera mà, com s'organitza aquesta instal·lació per poder aprofitar aquesta estructura, a l'hora de crear o modificar l'organització en emergències. En una taula rodona és on han d’aflorar tots els casos, totes les casuístiques, tots els dubtes que, com a tècnics, tenim quan comencem un nou PAU o, quan reprenem un any després, el manteniment del PAU i l'organització ha fet canvis que afecten als documents. L'aportació del client en informació és bàsica perquè el PAU no es quedi coix.

A part del que pugui aportar la direcció, és també indispensable que el tècnic comparteixi amb ells l'estudi previ. Al PAU hi ha apartats que, per a mi, són clau a l'hora que el pla sigui eficaç. Un d'ells són les mesures correctores.

Les mesures correctores són totes aquelles mesures, tant normatives com de criteri tècnic, que la direcció ha de conèixer i, si és el cas, exposar i explicar amb claredat. Aquestes mesures poden abastar des de problemes de sectorització (sectoritzar una sala de calderes que no estigui degudament compartimentada), fins a recomanacions de caràcter sanitari (instal·lar un DEA en edificis, per exemple, de pública concurrència).

Un altre punt bàsic són les instruccions per a tot el personal. Amb "tot el personal", em refereixo a les persones que conformen els equips en emergència (Cap d'emergència, Cap d'intervenció...). Però, aquestes instruccions han d'estar consensuades amb i per la direcció de l'edifici. Perquè, si hi ha una emergència, els tècnics no estarem per assessorar o donar un cop de mà. Seran els propis treballadors que hagin d'assumir, en cas d'emergència, aquestes instruccions que hem deixat per escrit i que, com a tècnics, creiem que són les millors per a aquesta instal·lació. I després de consensuar les instruccions, què fem? Doncs la resposta és ben senzilla. A tot això li segueix la implantació.

La implantació (formació i simulacre) és el tercer punt bàsic perquè l'engranatge del PAU funcioni, es posi en marxa i actuï en cas de necessitar-ho. Existeixen estudis on es demostra que les persones que han estat formades, prenen decisions d'acord amb la situació d'emergència. Perquè poden donar-se actuacions que semblin, en un primer moment, adaptatives (atacar un incendi amb un extintor), però que en pocs segons es tornin no adaptatives (fugir de l'incendi perquè no s'ha pogut apagar amb l'extintor, fugir i no avisar ningú).

L'ésser humà, en situacions anòmales i no habituals, com pot ser un incendi, reacciona segons molts factors. Aquests factors poden ser d'índole diversa com l'experiència en aquest tipus de situacions, l'edat de l'individu, el tipus de treball que desenvolupa, si està acompanyat de familiars, si està sol, si es troba en un àmbit laboral o q casa seva...

Hi haurà multituds de casuístiques que ens trobem en una instal·lació i, més, si en aquesta instal·lació, hi ha un nombre important de treballadors. Sota el meu punt de vista, tots els treballadors que tinguin el seu lloc de treball en un edifici on s'estigui desenvolupant un PAU, han de passar per la formació. De vegades, fins i tot en les sessions de formació, surten aspectes del PAU que desconeix la direcció del centre que pot incorporar-se als documents com un valor afegit a la feina final del PAU.

El aceite y el agua en la cocina

Mon, 23 Mar 2020 15:05:47 GMT

En estos días que pasamos las 24h en casa, muchas personas buscan cómo distribuir su tiempo a lo largo del día. Unas buscan vídeos de gimnasia o fitness, otras buscan tutoriales de manualidades y tantas otras buscan recetarios de cocina. Pues aquí quería llegar yo, a la cocina.

La cocina es un lugar de riesgo en nuestra casa. Lo es porque a parte de los electrodomésticos que tenemos, también tenemos el gas. El gas es un combustible peligroso y más si lo utilizamos incorrectamente. Pero no todas las cocinas son de gas. Desde hace años, en los hogares también hay cocinas eléctricas o de vitrocerámica.

Tanto las de gas como las eléctricas, se puede cocinar en ellas. Y, a menudo, utilizamos otro líquido, que a cierta temperatura, puede suponer un riesgo: el aceite. El aceite es un líquido que lo utilizamos a menudo para cocinar nuestros guisos o, en algunos casos, freír cualquier alimento.

El aceite, si lo miramos desde un punto de vista del riesgo, tiene un punto de inflamación de unos 250 ºC. En un artículo anterior ya hablé de lo que significa el punto de inflamación. Pero lo resumiré brevemente. El punto de inflamación es la temperatura más baja en la cual, un combustible (en este caso el aceite), emite los primeros gases inflamables cuando llega a cierta temperatura.

Cuando cocinamos, es preferible estar atento a la cocina. Pueden despistarnos llamadas de teléfono o cualquier otra cosa. Y si, precisamente, tenemos aceite en el fuego y nos despistamos, el aceite puede llegar a alcanzar esa temperatura mínima para que se inicien los primeros gases. Esos gases, son el inicio de todo incendio.

Llegar a 250 ºC no es muy difícil. Os propongo una pregunta, ¿a qué temperatura ponéis la pizza en el horno? ¿180 ºC o 200 ºC, no? Tampoco son temperaturas muy altas. Si cuando estemos en nuestra casa, estamos cocinando, nos despistamos y al entrar en la cocina vemos que de la sartén ya salen llamas, lo que nunca haremos para apagar ese fuego será utilizar agua.

El agua y el aceite no se llevan muy bien y no se mezclan entre sí. Cuando tenemos un fuego de aceite en la cocina, lo que debemos hacer ante todo es tener calma y no precipitarnos en nuestras acciones. La forma más rápida y eficaz de apagar ese tipo de fuegos, es poner una tapa (a ser posible sin agujeros), acercarla perpendicularmente a la sartén y taparla. La tapa nos protegerá de cualquier salpicadura. Con ese gesto habremos echo una cosa: sofocar el fuego y, por tanto, eliminar el oxígeno que alimenta el fuego. La otra cosa que debemos hacer inmediatamente será cerrar el gas. Y siempre, tenemos que dejar la tapa unos 20 minutos para que se enfríe el aceite. Nunca destaparlo al momento pensando que ya hemos apagado el incendio.

Si optamos por echar agua al aceite ocurrirán diversas cosas. El agua hierve a 100 ºC, lo cual significa, que si tiramos agua sobre la sartén llameante, esa agua se evaporará. Ese aceite está a más de 250 ºC porque ya no sale humo solamente, sino llama. Lo que ocurrirá después será que, el vapor de agua desplazará el aceite que estaba en la sartén y que sólo se estaba calentando y, aquí viene lo importante, no estaba en contacto con el oxígeno.

Cuando un combustible supera el punto de inflamación, ese combustible no necesitará ninguna fuente de ignición para incendiarse. Por lo tanto, esa parte del aceite que estaba en la sartén calentándose, al entrar en contacto con el aire debido al desplazamiento del vapor de agua, se prenderá sólo, sin ayuda de ningún mechero, cerilla o fuente de ignición.

Posteriormente, y en segundos, se produciría una deflagración del aceite al entrar en contacto con el oxígeno. Eso es debido porque la explosión hídrica que produce el agua al transformase en vapor, descompone el aceite en pequeñas gotas y, esas gotas, les es más fácil y más rápido, incendiarse. Y lo hacen todas a la vez y en miles y miles de gotas.

Por lo tanto, y resumiendo las acciones que debemos hacer cuando cocinamos y nos encontramos con un incendio serán:

Nunca utilizar agua en un fuego de aceite
Apagar los fuegos de aceite siempre con una tapa
Acercarse con la tapa de forma perpendicular a la sartén, formando un ángulo de 90º
Poner la tapa encima de la sartén, a ser posible que recubra toda la sartén
Apagar inmediatamente el gas
Dejar la tapa unos 20 minutos para que se enfríe
Si ha quedado humo, ventilar la cocina
Salir y cerrar la puerta de la cocina

L'oli i l'aigua a la cuina

Mon, 23 Mar 2020 15:04:43 GMT

En aquests dies que passem les 24h a casa, moltes persones busquen com distribuir el seu temps al llarg del dia. Unes busquen vídeos de gimnàstica o fitness, altres busquen tutorials de manualitats i tantes altres busquen receptaris de cuina. Doncs aquí volia arribar jo, a la cuina.

La cuina és un lloc de risc a casa nostra. Ho és perquè a part dels electrodomèstics que tenim, també disposem de gas. El gas és un combustible perillós i més si ho fem servir incorrectament. Però no totes les cuines són de gas. Des de fa anys, a les llars també hi ha cuines elèctriques o de vitroceràmica.

Tant les de gas com les elèctriques, es pot cuinar en elles. I, sovint, utilitzem un altre líquid, que a certa temperatura, pot suposar un risc: l'oli. L'oli és un líquid que l'utilitzem sovint per cuinar els nostres guisats o, en alguns casos, fregir qualsevol aliment.

L'oli, si ho mirem des d'un punt de vista de el risc, té un punt d'inflamació d'uns 250 ºC. En un article anterior ja vaig parlar del que significa el punt d'inflamació. Però ho resumiré breument. El punt d'inflamació és la temperatura més baixa en la qual, un combustible (en aquest cas l'oli), emet els primers gasos inflamables quan arriba a certa temperatura.

Quan cuinem, és preferible estar atents a la cuina. Poden despistar-nos trucades de telèfon o qualsevol altra cosa. I si, precisament, tenim oli al foc i ens despistem, l'oli pot arribar a assolir aquesta temperatura mínima perquè s'iniciïn els primers gasos. Aquests gasos, són l'inici de tot incendi.

Arribar a 250 ºC no és molt difícil. Us proposo una pregunta, a quina temperatura poseu la pizza al forn? 180 ºC o 200 ºC, no? Tampoc són temperatures molt altes. Si quan estiguem a casa nostra, estem cuinant, ens despistem i a l'entrar a la cuina veiem que de la paella ja surten flames, el que mai farem per apagar aquest foc serà utilitzar aigua.

L'aigua i l'oli no es porten molt bé i no es barregen entre sí. Quan tenim un foc d'oli a la cuina, el que hem de fer abans de res és tenir calma i no precipitar-nos en les nostres accions. La forma més ràpida i eficaç d'apagar aquest tipus de focs, és posar una tapa (si és possible sense forats), apropar-la perpendicularment a la paella i tapar-la. La tapa ens protegirà de qualsevol esquitxada. Amb aquest gest haurem fet una cosa: sufocar el foc i, per tant, eliminar l'oxigen que alimenta el foc. L'altra cosa que hem de fer immediatament serà tancar el gas. I sempre, hem de deixar la tapa uns 20 minuts perquè es refredi l'oli. Mai destapar al moment pensant que ja hem apagat l'incendi.

Si optem per tirar aigua a l'oli passaran diverses coses. L'aigua bull a 100 ºC, la qual cosa significa, que si tirem aigua sobre la paella flamejant, aquesta aigua s'evaporarà. Aquest oli està a més de 250 ºC perquè ja no surt fum només, sinó flama. El que passarà després serà que, el vapor d'aigua desplaçarà l'oli que era a la paella i que només s'estava escalfant i, aquí ve l'important, no estava en contacte amb l'oxigen.

Quan un combustible supera el punt d'inflamació, aquest combustible no necessitarà cap font d'ignició per incendiar-se. Per tant, aquesta part de l'oli que era a la paella escalfant, a l'entrar en contacte amb l'aire a causa del desplaçament del vapor d'aigua, es prendrà només, sense ajuda de cap encenedor, llumí o font d'ignició.

Posteriorment, i en segons, es produiria una deflagració de l'oli a l'entrar en contacte amb l'oxigen. Això és degut perquè l'explosió hídrica que produeix l'aigua al transformar-se en vapor, descompon l'oli en petites gotes i, aquestes gotes, els és més fàcil i més ràpid, incendiar-se. I ho fan totes alhora i en milers i milers de gotes.

Per tant, resumint les accions que hem de fer quan cuinem i ens trobem amb un incendi, seran:

Mai utilitzar aigua per apagar un foc d'oli
Apagar els focs d'oli sempre amb una tapa
Apropar-se amb la tapa de forma perpendicular a la paella, formant un angle de 90º
Posar la tapa damunt la paella, a ser possible que recobreixi tota la paella
Apagar immediatament el gas
Deixar la tapa uns 20 minuts perquè es refredi
Si ha quedat fum, ventilar la cuina
Sortir i tancar la porta de la cuina

El Coronavius és l'èsser humà

Sat, 21 Mar 2020 18:45:19 GMT

Aquest lloc web no està dedicat al medi ambient, ni al veganisme ni al consum responsable. Però no puc deixar passar l'oportunitat d'expressar el que, a hores d'ara, està passant a nivell mundial i poder contribuir, amb aquest article, a posar el meu granet de sorra perquè, qui ho llegeixi, reflexioni dos segons i pugui posar-se al lloc dels altres, és a dir, al lloc de la Terra i els seus primers habitants.

Són dies difícils per a moltíssima gent. Més aviat, per a la immensa majoria de gent. Bé, per a la humanitat, resumint el concepte. El que va ser sent un episodi de grip sense més que afectava un país llunyà com la Xina, s'ha convertit en una pandèmia mundial sense precedents.

Molts governs europeus han decretat el confinament dels seus ciutadans com a mesura excepcional al moment excepcional. Però, és suficient? L'ésser humà, de vegades, no vol entendre o no vol adonar-se de la greu situació d'emergència que li toca viure. És per això, que actua com si el risc, en aquest cas el contagi, no anés amb ell.

Però, com és que hem arribat a aquest punt? Per què, ara, hi ha una pandèmia mundial que afecta milions de persones? Ja no tan sols sanitàriament, sinó econòmicament, comunicativament, emocionalment, socialment, informativament, psicològicament... En definitiva, en tots els aspectes de la vida de l'ésser humà.

A Espanya, la preocupació va començar amb la cancel·lació del Mobile World Congress a finals de febrer. Milers d'empreses es van veure forçades a reestructurar les seves agendes, centenars de milers de congressistes van anul·lar els seus viatges i van reorganitzar els seus esdeveniments. Era el preludi del que l'esperava a la societat europea: la cancel·lació de grans esdeveniments amb presència de multituds.

No entraré a valorar l'aspecte científic del virus COVID-19. No sóc especialista en aquest camp i, segurament, diria nicieses o dades sense cap rigor científic. Però sí que puc compartir amb vosaltres la meva preocupació pels actes de l'ésser humà. Perquè qualsevol acte, té les seves conseqüències i repercuteix en tots nosaltres.

Ha arribat el moment en què l'ésser humà s’aturi un moment i reflexioni sobre el seu comportament envers La Terra i els seus habitants. Les grans potències han de fer un recés en les seves emissions de CO2 a l'atmosfera, cal inculcar en l'educació dels nostres petits, el respecte per la natura i pels animals. Cal disminuir (i fins i tot eliminar), el consum de carn entre els éssers humans.

L'explotació animal és un dels causants de l'efecte hivernacle. Hectàrees infinites són destinades a la collita de cereals que serveixen, al seu torn, per alimentar el bestiar boví i, aquest, amb les seves deixalles, fa que s'emetin gasos metà arreu del planeta. Aquesta explotació de la collita es fa, en alguns llocs, a través de la crema de centenars d'hectàrees on, es perd, a més de la flora del lloc, el desplaçament de la fauna.

Segurament, no he esmentat ni la meitat de coses negatives i perjudicials que provoca l'ésser humà a la Terra. Potser hagi arribat el moment en què, l'ésser humà, recapaciti en les seves accions. Però demanar que l'ésser humà, en general, canviï, és com demanar la lluna en un cove. Però nosaltres, en el nostre dia a dia, podem fer petites coses que puguin arribar a provocar un canvi, en positiu. Aquests canvis poden passar per no comprar coses que portin plàstic no reciclable, per exemple. Per deixar de menjar a poc a poc, carn, la qual, és font de malalties cardiovasculars o cancerígenes. Portar un consum responsable en aliments de proximitat. Ajudar a petits empresaris que certifiquin el seu treball amb respecte al medi ambient. En fi, hi ha innombrables coses que podem fer en el dia a dia.

El Coronavirus es el ser humano

Sat, 21 Mar 2020 18:41:39 GMT

Este sitio web no está dedicado al medio ambiente, ni al veganismo ni al consumo responsable. Pero no puedo dejar pasar la oportunidad de expresar lo que, en estos momentos, está pasando a nivel mundial y poder contribuir, con este artículo, a poner mi granito de arena para que, quién lo lea, reflexione dos segundos y pueda ponerse en el lugar de los demás, es decir, en el lugar de La Tierra y sus primeros habitantes.

Son días difíciles para muchísima gente. Más bien, para la inmensa mayoría de gente. Bueno, para la humanidad, resumiendo el concepto. Lo que fue siendo un episodio de gripe sin más que afectaba a un país lejano como la China, se ha convertido en una pandemia mundial sin precedentes.

Muchos gobiernos europeos han decretado el confinamiento de sus ciudadanos como medida excepcional al momento excepcional. Pero ¿es suficiente? El ser humano, a veces, no quiere entender o no quiere darse cuenta de la grave situación de emergencia que le toca vivir. Es por eso, que actúa como si el riesgo, en este caso el contagio, no fuera con él.

Pero ¿cómo es que hemos llegado a este punto? ¿Por qué, ahora, existe una pandemia mundial que afecta a millones de personas? Ya no tan sólo sanitariamente, sino económicamente, comunicativamente, emocionalmente, informativamente, psicológicamente, socialmente… En definitiva, en todos los aspectos de la vida del ser humano.

En España, la preocupación empezó con la cancelación del Mobile World Congress a finales de febrero. Miles de empresas se vieron forzadas a reestructurar sus agendas, cientos de miles de congresistas anularon sus viajes y reorganizaron sus eventos. Era el preludio de lo que le esperaba a la sociedad europea: la cancelación de grandes eventos con presencia de multitudes.

No entraré en valorar el aspecto científico del virus COVID-19. No soy especialista en ese campo y, seguramente, diría necedades o datos sin ningún rigor científico. Pero sí puedo compartir con vosotros mi preocupación por los actos del ser humano. Porque cualquier acto, tiene sus consecuencias y repercute en todos nosotros.

Ha llegado el momento que el ser humano se pare un momento y reflexione sobre su comportamiento para con La Tierra y sus habitantes. Las grandes potencias deben hacer un receso en sus emisiones de CO2 a la atmósfera, hay que inculcar en la educación de nuestros pequeños, el respeto por la naturaleza y por los animales. Hay que disminuir (e inclusive eliminar), el consumo de carne entre los seres humanos.

La explotación animal es uno de los causantes del efecto invernadero. Hectáreas infinitas son destinadas a la cosecha de cereales que sirven, a su vez, para alimentar al ganado vacuno y, éste, con sus desechos, provoca que se emitan gases metano alrededor del planeta. Esta explotación de la cosecha se hace, en algunos lugares, a través de la quema de cientos de hectáreas donde, se pierde, además de la flora del lugar, el desplazamiento de la fauna.

Seguramente, no he mencionado ni la mitad de cosas negativas y perjudiciales que provoca el ser humano en La Tierra. Quizá haya llegado el momento en qué, el ser humano, recapacite en sus acciones. Pero pedir que el ser humano, en general, cambie, es como pedir peras al olmo. Pero nosotros, en nuestro día a día, podemos hacer pequeñas cosas que puedan llegar a provocar un cambio, en positivo. Esos cambios pueden pasar por no comprar cosas que lleven plástico no reciclable, por ejemplo. Por dejar de comer paulatinamente, carne, la cual, es fuente de enfermedades cardiovasculares o cancerígenas. Llevar un consumo responsable en alimentos de proximidad.

Ayudar a pequeños empresarios que certifiquen su trabajo con respeto al medio ambiente. En fin, hay innumerables cosas que podemos hacer en el día a día.

Els animals i les emergències

Sat, 14 Mar 2020 23:52:58 GMT

Moltes vegades, els que ens dediquem a les emergències, ens oblidem dels animals. Dic animals i em refereixo a membres de la nostra família. Perquè, al cap i a la fi, són els que més temps passen amb nosaltres. Ens acompanyen, ens donen tendresa, ens entenen, ens estimen i ens aguanten.

Molta literatura científica i sectorial sobre incendis o emergències, planeja al voltant de les persones. I, òbviament, ha de ser així. Però també hem d'explicar i tenir en compte als nostres animals. Però no tan sols als animals i les persones amb llibertat de moviments. També aquelles persones amb discapacitat sensorial. Aquest tema el tractaré en posteriors articles.

Fa temps que, en els manuals sobre incendi o emergències, es té en compte a les persones amb mobilitat reduïda (PMR). Fins i tot, des de fa temps, la legislació ja compte o pensa en aquestes persones. Per exemple, en el CTE DB-SI, ja hi ha un apartat exclusiu per a aquelles persones que no puguin evacuar amb normalitat. És el que s'ha anomenat, zones de refugi .

Aquestes zones estan pensades per poder confinar amb seguretat a persones que no poden evacuar pels seus propis mitjans i han de confinar-se en algun lloc amb seguretat i lliures de fum. Aquestes zones existeixen per a diverses tipologies d'edificis o, més aviat, segons l'altura i l'ús que se li doni a l'edifici. Així, tal com diu el CTE en el seu punt 9.- Evacuació de persones amb discapacitat en cas d'incendi , les zones de refugi són d'obligat compliment per a edificis d'"ús residencial habitatge amb alçada d'evacuació superior a 28 m, d'ús residencial públic,

Administratiu o Docent amb alçada d'evacuació superior a 14 m, d'ús comercial o pública concurrència amb alçada d'evacuació superior a 10 m. o en plantes d'ús aparcament on la superfície excedeixi de 1.500 m2".

Hem vist com la legislació ja ha tingut en compte a les persones amb mobilitat reduïda. Però si tornem a l'inici de l'article, es té en compte als animals en el moment de l'emergència? O, simplement, abans que passi una emergència, hi ha un inici de prevenció perquè sigui fàcil per als equips d'ajut extern, localitzar i que sàpiguen de l'existència d'un animal de companyia en una casa ?

Als Estats Units, hi ha uns adhesius que es col·loquen a les finestres o a l'exterior de les portes d'entrada de les cases. És un simple adhesiu que informa els equips d'emergència que, en aquella casa, hi ha animals de companyia. Imagineu-vos que no estem a casa i tenim un incendi fortuït a casa nostra. I en ella, tenim als nostres gats, els nostres gossos o qualsevol animal. Pot ser de gran ajuda per als bombers, saber que hi ha un animal, perquè tindran coneixement de la seva existència i aniran a salvar-ho. I ntenteu, doncs, sempre que estigueu fora de casa, seguir aquests consells:

Deixeu al vostre animal prop de les portes d'entrada
Que portin sempre el collaret identificatiu
Allunyeu-los de fonts potencialment perilloses
Considereu disposar de detectors d'incendi sense fil per poder monitoritzar l'activació del detector
Col·loqueu l'adhesiu en portes i finestres

Aquí us deixo un model fet per mi perquè, els qui estigueu interessats, podeu baixar-vos i imprimir amb paper adhesiu i enganxar-lo a les vostres portes o finestres.

Model en català

Model en castellà

Model en anglès

Los animales y las emergencias

Sat, 14 Mar 2020 23:52:37 GMT

Muchas veces, los que nos dedicamos a las emergencias, nos olvidamos de los animales. Digo animales y me refiero a miembros de nuestra familia. Porque, al fin y al cabo, son los que más tiempo pasan con nosotros. Nos acompañan, nos dan ternura, nos entienden, nos aman y nos aguantan.

Mucha literatura científica y sectorial sobre incendios o emergencias, planea alrededor de las personas. Y, obvio, que tiene que ser así. Pero también debemos explicar y tener en cuenta a nuestros animales. Pero no tan sólo a los animales y a las personas con libertad de movimientos. También hay que tener en cuenta a las personas con discapacidad sensorial. Pero esto lo trataré en un artículo posterior.

Hace tiempo que, en los manuales sobre incendio o emergencias, se tiene en cuenta a las personas con movilidad reducida (PMR). Incluso, desde hace tiempo, la legislación ya cuenta o piensa en esas personas. Por ejemplo, en el CTE DB-SI, ya hay un apartado exclusivo para aquellas personas que no puedan evacuar con normalidad. Es lo que se ha dado a llamar, zonas de refugio .

Esas zonas están pensadas para poder confinar con seguridad a personas que no pueden evacuar por sus propios medios y tienen que confinarse en algún sitio con seguridad y libres de humo. Esas zonas existen para diversas tipologías de edificios o, más bien, según la altura y el uso que se le dé al edificio. Así, tal y como dice el CTE en su punto 9.- Evacuación de personas con discapacidad en caso de incendio , las zonas de refugio son de obligado cumplimiento para edificios de “uso Residencial Vivienda con altura de evacuación superior a 28 m, de uso Residencial Público, Administrativo o Docente con altura de evacuación superior a 14 m, de uso Comercial o Pública Concurrencia con altura de evacuación superior a 10 m o en plantas de uso Aparcamiento cuya superficie exceda de 1.500 m2”.

Hemos visto como la legislación ya ha tenido en cuenta a las personas con movilidad reducida. Pero si volvemos al inicio del artículo, ¿se tiene en cuenta a los animales en el momento de la emergencia? O, simplemente, antes de que pase una emergencia, ¿hay un inicio de prevención para que sea fácil para los equipos de ayuda externa, localizar y que sepan de la existencia de un animal de compañía en una casa?

En Estados Unidos existen unos adhesivos que se colocan en las ventanas o en el exterior de las puertas de entrada de las casas. Es un simple adhesivo que informa a los equipos de emergencia que, en aquella casa, existen animales de compañía. Imaginaos que no estamos en casa y tenemos un incendio fortuito en nuestra casa. Y en ella, tenemos a nuestros gatos, nuestros perros o cualquier animal. Puede ser de gran ayuda para los bomberos, saber que hay un animal, porque tendrán conocimiento de su existencia e irán a salvarlo. I ntentad, pues, siempre que estéis fuera de casa, seguid estos consejos:

Dejad a vuestro animal cerca de las puertas de entrada
Que lleven siempre el collar identificativo
Alejadlos de fuentes potencialmente peligrosas
Considerad disponer de detectores de incendio inalámbricos
Colocad el adhesivo en puertas y ventanas

Aquí os dejo un modelo echo por mí para que, los que estéis interesados, podáis bajároslo e imprimirlo con papel adhesivo y pegarlo en vuestras puertas o ventanas.

Modelo en catalán

Modelo en castellano

Modelo en inglés

Tanca la porta a l'incendi

Wed, 04 Mar 2020 01:00:15 GMT

Segons l'informe anual sobre víctimes en incendis que realitzen conjuntament Mapfre i l'Associació Professional de Tècnics de Bombers (APTB), el 2018 hi va haver 123 víctimes mortals a causa dels incendis i unes 6.500 persones cremades a causa d'aquests.

Ens semblarà potser "poques" persones, si ho comparem amb les víctimes d'accidents de trànsit del mateix any, 1.180. Però, igual que la DGT a Espanya o al Servei de Trànsit a Catalunya, fan campanyes perquè els accidents de trànsit provoquen 0 víctimes, el mateix cal fer en l'àmbit dels incendis. Una manera de fer-ho, per exemple, seria incentivar la instal·lació de detectors en els habitatges.

Sempre faig èmfasi en la formació. La formació és bàsica per, a més d'adquirir conceptes claus sobre incendis, ho és també per interioritzar en el nostre subconscient, conductes adequades per dur-les quan ens trobem cara a cara amb una emergència.

Aquestes conductes s'adquireixen a través de la formació. Som nosaltres, els tècnics, els responsables de fer arribar a la comunitat o als qui ens estigui escoltant, les actuacions bàsiques i imprescindibles que hem d'optar en cas d'emergència.

A les classes sobre plans d'autoprotecció, és gairebé obligatori explicar les funcions que se'ls assignen als responsables en els PAUs. Cal explicar qui és qui en l'organització en emergències, les seves funcions, els seus horaris, comentar les instruccions i les seves actuacions en el conjunt de l'organització. Però no és menys important, explicar també què és un incendi. Perquè realment, sabem què és un incendi?

Personalment, acostumo a dividir les classes en dos blocs. El primer bloc el dedico a explicar què és un incendi. En aquest bloc entren els conceptes generals com el triangle de foc, el punt d'inflamació i autoinflamació, la importància de l'oxigen, la importància dels gasos tòxics i inflamables... I el segon bloc, el dedico precisament a explicar el PAU d'aquesta activitat en concret.

Un incendi, doncs, és simplement una reacció química d'oxidació, la qual emet llum i calor. El que anomenem Triangle del foc és simplement la combinació de tres factors perquè es produeixi un incendi: combustible, oxigen i una font d'ignició. Sense un d'aquests tres elements, l'incendi s'extingeix o no pot produir-se.

En articles anteriors, explicava què és el que realment crema. I el que crema són els gasos que desprèn un combustible (sòlid o líquid) quan aquest arriba al punt d'inflamació, i apareixen els primers gasos. Per tant, cremen els gasos que desprèn aquest combustible.

Llavors és quan apareix el fum i envaeix ràpidament l'habitació o qualsevol espai on es produeixi. Una sola cadira cremant-se, pot arribar a omplir completament una habitació de fum. Això pot trigar pocs minuts i, llavors, més que mai és imprescindible saber què fer i com actuar.

En la cultura dels incendis, hi ha un fenomen que es diu blackdraft. El backdraft el podem definir com una explosió provocada per l'entrada d'aire en un recinte que estava tancat i amb gasos a altes temperatures. Aquests gasos, han arribat al punt d'autoinflamació, el que significa que, per cremar, no necessiten de cap font d'ignició. Només necessiten l'aire per cremar.

Doncs imaginem que hi ha un incendi en un dormitori o en un una habitació d'hospital. Què hem de fer? Obrirem la porta per salvar a qui estigui dins? Quines conseqüències pot tenir obrir la porta d'un espai ple de fum? O pel contrari, posarem en risc la nostra vida i la dels altres si obrim aquesta porta?

Seguim imaginant que aquest espai es va omplint de fum. El fum, pesa menys que l'aire, i sempre tendirà a elevar-se fins al sostre per després anar baixant. Imaginem que aquest espai està tancat i, passats uns minuts, des de fora veiem que surt fum per les escletxes de la porta. Si surt fum per l'escletxa de sota, què més indicis necessitem per saber que tota aquesta habitació està plena de fum?

El fum és un gas. I els gasos estan formats per molècules molt distants entre sí i que es desplacen a gran velocitat. Més o menys a uns 350 m/s. Aquestes molècules, a l'estar "tancades" en un recipient, ja sigui una habitació, un armari elèctric o un contenidor, aniran xocant constantment contra les parets d'aquests recipients. A més, a major temperatura tingui el fum, més ràpid aniran aquestes molècules i exerciran sobre aquest recipient el que anomenem, pressió.

Doncs bé, tenim l'habitació plena de fum, amb gran pressió exercida per les molècules d'aquest gas i amb el fum a altes temperatures i a punt d'autoinflamació. Llavors, si decidim obrir aquesta porta, què passarà? Simplement, alimentarem l'incendi a través de l'oxigen. Què vull dir amb això? Que el fum, que no necessitava cap font d'ignició, cremarà amb l'entrada d'aquest oxigen i, a més, la diferència de pressió entre l'exterior i l'interior provocarà una deflagració instantània, a la qual anomenem backdraft.

Si reprenem el que dèiem del triangle del foc, l'incendi neix per la combinació de tres factors: combustible, oxigen i font d'ignició. A casa o en un hospital, hem d'actuar ràpidament, ja que potser tinguem sota la nostra responsabilitat persones que no es valguin pels seus propis mitjans i que necessitin la nostra ajuda. En aquests moments, la utilització de l'extintor pot ser contraproduent si no sabem com utilitzar-lo i mai hem rebut formació en extinció d'incendis. En les meves classes mai prohibeixo el seu ús, simplement dic que si aquelles persones es veuen capacitades per utilitzar-lo, que l'utilitzin. Però sempre des d'una posició de seguretat i un cop evacuades les persones més properes a l'incendi.

Llavors, quina solució ens queda? Difícilment farem desaparèixer el combustible i, possiblement, tampoc sabrem utilitzar un extintor per sufocar l'incendi. Però hi ha una cosa que sí que podrem fer. A la Terra, l'aire està compost per un 78% de nitrogen, un 21% d'oxigen i un 1% d'altres gasos. Aquest 21% és el que facilita la combustió. Però per sota del 16%, l'incendi, tendeix a autoextinguir-se. Llavors, si eliminem l'oxigen i reduïm el seu volum en aire a un 16%, eliminaríem l'incendi, fàcil, no? I com ho aconseguim?

La solució és ben senzilla i ho pot fer, des d'un nen de 5 anys fins a una persona de 100. Com a tècnics crec que no podem obligar a ningú a utilitzar un extintor si no es veu capaç de fer-ho. Però sí que podem exigir a les persones que es troben davant d'un incendi a fer un gest que pot salvar-los la vida i les del seu voltant: tancar la porta de l'incendi.

Al tancar la porta, li traiem a l'incendi allò que l'alimenta, l'oxigen. Confinat l'incendi, ens donarà temps a organitzar-nos. Evitarem respirar el fum, ple de gasos tòxics i inflamables com el cianur o el monòxid de carboni i podrem efectuar les trucades als cossos d'emergència amb més serenitat i tranquil·litat. Així doncs, un simple gest pot significar salvar la vida o posar-la en perill.

Planos Usted Está Aquí

Mon, 02 Mar 2020 12:47:14 GMT

En todo plan de autoprotección (PAU) habrá unos planos para poder entender y comprender todo el trabajo que hay detrás la redacción de este documento. Pero aparte de los planos que contiene el PAU y que exige el Decreto 30/2015, existen otros: los planos Usted es Aquí (VEA).

Estos planos, se pueden encontrar en varios lugares como centros comerciales, residencias, hospitales, colegios, hoteles, guarderías... Suelen estar ubicados en zonas comunes, es decir, donde hay tráfico de gente o, por ejemplo, en lugares donde las personas deben permanecer durante un cierto tiempo esperando (salas de espera, vestíbulos, ascensores...).

Los planos VEA son de una gran utilidad para identificar las vías de evacuación de la instalación o establecimiento y para poder leer consignas básicas de actuación muy concretas y directas. Este conjunto de elementos serán claves a la hora de realizar un plano legible, comprensible y con información básica.

Según el nuevo RIPCI de 2017, estos planos deben seguir una estructura determinada. ¿Qué significa esto? Pues que, dentro del plano, debe haber cierta información que viene determinada por esta normativa. Pero, aparte de la normativa marco, los planos VEA deben realizarse conforme a la UNE-23032.

Definido el marco legal de cómo se han diseñar los planos VEA, pasamos ahora a definir su contenido. Por contenido se entiende toda aquella información que debe aparecer en un plano VEA y que sea, sobre todo, legible y comprensible para todas aquellas personas que no están acostumbradas o acostumbradas a "leer" un plano.

La información que pongo en estos planos es una información básica. Así pues, la información básica a poner sería:

Logo del cliente
Nombre de la instalación
Nombre de la planta
Norte
Plano
Gota de agua con la ubicació de quien lo lee
Consignas básicas de actuación en caso de emergencia (evacuación, confinamiento...)
Leyenda (extintores, vías de evacuación, pulsadores, bocas de incendio equipadas...)
Plano del punto de reunión
Responsable de la realización del plano (lateral)

Es muy importante también y, esencial, la orientación de los planos respecto a su ubicación. En muchos hoteles, por ejemplo, las puertas de las habitaciones tienen estos planos VEA. Muchas veces, sin embargo, la empresa o responsable de hacer los planos ha seguido un modelo y la ha puesto en todas y cada una de las puertas, sin tomar conciencia de su ubicación y orientación.

Un plano, siempre debe ser leído según la posición de quien lo lee. Si las escaleras de evacuación están saliendo de la habitación a la derecha, el plano debe estar en consonancia con la realidad espacial del hotel. No podemos colocar más planos mal orientados, porque esto podría inducir a errores de interpretación en las vías de evacuación a seguir en el momento de una emergencia.

Respecto a las medidas que debe tener un plano VEA hay varias opiniones al respecto. Nosotros siempre recomendamos que sea en DIN-A3. Esta medida nos permite jugar con el tamaño de la instalación y, también, en ubicar una vista más parcial del edificio si éste es muy grande. De todos modos, con edificios de gran tamaño, se puede utilizar el tamaño DIN-A2 para que toda la información se pueda "leer" fácilmente. Además, algunos planos piden estar orientados en vertical y otros en horizontal. Aún así, se suelen hacer en horizontal.

Así pues, los planos VEA representan una parte de la implantación del PAU de la instalación y son complementarios. Esta implantación, sin embargo, debe ir acompañada siempre de una información al usuario y, también, al trabajador del centro. Mediante las sesiones de formación contenidas en el plan de autoprotección, nosotros, como técnicos, tenemos la obligación de informar y formar a todas aquellas personas que tengan responsabilidades en el plan. Pero también, dar consignas básicas de actuación en caso de incendio para todos los trabajadores que no tengan.

El brasero: un riesgo evitable

Mon, 02 Mar 2020 12:45:48 GMT

En estas últimas semanas, hemos leído o visto por los medios de comunicación, varias noticias sobre incendios en domicilios producidos por los llamados, braseros. Los braseros, son unos recipientes de metal poco profundos, provistos con un foco de calor ubicado en el centro. Este foco de calor puede ser de brasas, carbón vegetal o barras eléctricas.

En muchas de las noticias sobre incendios, solemos leer que han encontrado personas muertas en escaleras o "dormidas" en sus camas. Esto, simplemente, es que estas personas, al inhalar este humo que contiene monóxido de carbono y cianuro, han muerto por falta de oxígeno en su organismo, aparte de que el humo, puede encontrarse a altas temperaturas y, al respirar, afectará nuestras vías respiratorias quemándolas. Recordemos que los incendios urbanos suelen llegar a unos 800 ºC.

En épocas de frío, como en la que estamos ahora, los braseros se suelen poner sobre una tarima, sobre alfombras o debajo de una mesa para poder calentarse los pies. Si se pone debajo de algún material combustible, como puede ser la madera, el brasero irá calentando poco a poco esta madera hasta llegar a lo que se dice, punto de inflamación.

Este proceso puede durar algunos minutos, dependiendo de la potencia del brasero, de la temperatura interior de la casa o de la distancia entre el brasero y el combustible. Igualmente, el brasero puede calentar los faldones de la mesa, la alfombra o cualquier otro combustible que esté cerca de él, o en contacto directo con él.

El brasero, que como hemos dicho antes, desprende calor, irá calentando la mesa o el combustible que tenga más cerca. Esta transferencia de calor se producirá por convección, es decir, el calor se transporta mediante un fluido, en este caso, el aire, y la eleva desde zonas más frías hasta zonas más calientes. Pero también lo puede hacer por conducción, es decir, al estar en contacto con el brasero.

Pero volvamos a el punto de inflamación. El brasero, que por descuido puede estar encendido durante toda la noche o sin vigilancia, irá calentando el combustible y, como hemos dicho anteriormente, le llevará hasta llegar al punto de inflamación. El punto de inflamación no es más que la temperatura más baja en la que, un sólido o líquido, comienza a emitir los primeros gases inflamables.

Por lo tanto, y esto es una de las cosas más importantes que hay que saber de los incendios es que: no quema la mesa, no quema la silla, no quema la alfombra. Arden los gases que emiten esta tabla, esta silla o esta alfombra cuando llegan a su punto de inflamación. Cada combustible tiene su punto de inflamación. Así, por ejemplo, la madera tiene un punto de inflamación de 233 ºC o el aceite de 250 ºC.

Pues bien, estos gases que desprenden los combustibles son los gases que formarán el humo. El humo es un almacén de gases (tóxicos, inflamables, calientes ...) producidos por una combustión incompleta y que, a su vez, causa la aparición de gases extremadamente peligrosos para la vida, como son el monóxido de carbono y el cianuro.

El monóxido de carbono, junto con el cianuro, son los gases causantes de la mayoría de muertes por intoxicación en los incendios. La falta de ventilación en los espacios donde se encuentran los braseros y la rapidez en absorber el cuerpo humano el monóxido de carbono y el cianuro, hacen de estos gases, letales para la vida.

Así pues, los braseros pueden ser una fuente de riesgo innecesario y evitable para nuestro hogar. Existen varias soluciones técnicas más eficaces para tener nuestra casa segura y con temperaturas adecuadas para el frío del invierno.

Si no disponemos de recursos suficientes para disponer de detectores de humo o cualquier otra instalación para paliar el frío, lo que sí podemos hacer y no nos cuesta ni un euro, es ventilar constantemente la habitación o espacio donde vamos a poner el brasero. También es importante no poner el brasero en contacto directo con ningún combustible (alfombra, cortina, madera ...) y sobre todo, no abandonar nunca el recinto donde tengamos instalado y en funcionamiento, dicho brasero. También es recomendable alejarse de estos combustibles de los que hacíamos mención.

El riesgo cero no existe. Por lo tanto, tenemos que incorporar en nuestra vida cotidiana, la prevención y el buen uso de materiales como el brasero o materiales eléctricos, para que no se produzcan incidentes graves y que tengamos que lamentar.

La formación en emergencias

Mon, 02 Mar 2020 12:45:10 GMT

Desde hace más de 15 años que asisto a múltiples simulacros de emergencia, ya sea porque los he organizado yo personalmente o, incluso, he participado en algún que me han hecho a mí. Las actuaciones de los equipos de emergencias de, por ejemplo, una residencia o un hospital, no distan mucho de las actuaciones que debería hacer, por ejemplo, el personal de un edificio administrativo. Cada establecimiento, claro, tendrá su idiosincrasia y deberá asumir ciertas decisiones que otro tipo de instalación de tenga que asumir (por ejemplo si comparte espacios con otras actividades).

Un simulacro es como una obra de teatro. Y si es una obra de teatro, los que actúan deben creer el papel y actuar como tal. Pero para que un simulacro salga relativamente bien, hay un trabajo previo a hacer: la formación.

En el documento del Plan de Autoprotección (PAU) hay infinitos apartados donde el técnico puede sacar el mayor provecho de la normativa contra incendios, de los planes a plasmar, de la normativa en señalización, de sus conocimientos o experiencia a la hora de construir una organización en emergencias. Pero, toda esta información, contenida en el documento, no puede dejarse en un cajón y, simplemente, sacarlo el día del simulacro o el día en que la administración, lo reclame.

Desde mi punto de vista, la formación es básica para el conocimiento y la experiencia del técnico, puedan llegar a las personas que tienen una responsabilidad en el plan o, simplemente, a aquellas personas que, por diversas circunstancias, deben hacer la formación del plan.

Así, por ejemplo, en el Decreto 30/2015, de 3 de marzo, por el que se aprueba el catálogo de actividades y centros obligados a adoptar medidas de autoprotección y se fija el contenido de estas medidas, de Cataluña, podemos observar que en el articulado dice así:

Artículo 4 Obligaciones generales de la persona titular de la actividad

4.2 Las personas al servicio de una actividad tienen la obligación, de acuerdo con sus capacidades, de participar en el plan de autoprotección de la actividad y asumir las funciones que les sean asignadas, si son requeridas para ello. Asimismo, están obligadas a participar en la formación necesaria que se establezca para llevar a cabo las funciones mencionadas y participar en los simulacros.

Esta obligación hace que algunas personas sean reticentes a la hora de asistir a las formaciones, sin embargo, es imprescindible que estemos formados en este aspecto. Igualmente, como lo podríamos estar respecto al uso de una motosierra o para saber utilizar un extintor. Se requiere formación, aunque sea práctica.

Así pues, desde este sitio web, animo a todas aquellas empresas u organismos oficiales a formar en la autoprotección, no sólo a las personas que tienen un lugar en la organización, sino también a todo el personal que sea necesario. Para que un incendio, se puede dar en cualquier parte, ya sea en casa, en un centro comercial, en una discoteca ...

Por ello, debemos tener las herramientas necesarias para saber optar por la mejor opción. Estas herramientas, a través del conocimiento adquirido por el técnico, debe hacerlas llegar a sus alumnos, sea quien sea. El conocimiento es poder y, según las circunstancias, te puede salvar la vida.

Cierra la puerta al incendio

Mon, 02 Mar 2020 12:43:53 GMT

Según el informe anual sobre víctimas en incendios que realizan conjuntamente Mapfre y la Asociación Profesional de Técnicos de Bomberos (APTB), en 2018 hubo 123 víctimas mortales a causa de los incendios y unas 6.500 personas quemadas a causa de estos.

Nos parecerá quizás "pocas" personas, si lo comparamos con las víctimas de accidentes de tráfico del mismo año, 1.180. Pero, al igual que la DGT en España o en el Servei Català de Trànsit en Cataluña, hacen campañas para que los accidentes de tráfico provocan 0 víctimas, lo mismo hay que hacer en el ámbito de los incendios. Una manera de hacerlo, por ejemplo, sería incentivar la instalación de detectores en las viviendas.

Siempre hago hincapié en la formación. La formación es básica para, además de adquirir conceptos claves sobre incendios, lo es también para interiorizar en nuestro subconsciente, conductas adecuadas para llevarlas cuando nos encontramos cara a cara con una emergencia.

Estas conductas se adquieren a través de la formación. Somos nosotros, los técnicos, los responsables de hacer llegar a la comunidad o los que nos esté escuchando, las actuaciones básicas e imprescindibles que debemos optar en caso de emergencia.

En las clases sobre planes de autoprotección, es casi obligatorio explicar las funciones que se les asignan a los responsables en los PAUs. Hay que explicar quién es quién en la organización en emergencias, sus funciones, sus horarios, comentar las instrucciones y sus actuaciones en el conjunto de la organización. Pero no es menos importante, explicó también que es un incendio. Porque realmente, sabemos que es un incendio?

Personalmente, suelo dividir las clases en dos bloques. El primer bloque lo dedico a explicar qué es un incendio. En este bloque entran los conceptos generales como el triángulo de fuego, el punto de inflamación y autoinflamación, la importancia del oxígeno, la importancia de los gases tóxicos e inflamables... Y el segundo bloque, el dedico precisamente a explicar el PAU de esta actividad en concreto.

Un incendio, pues, es simplemente una reacción química de oxidación, la cual emite luz y calor. Lo que llamamos Triángulo del fuego es simplemente la combinación de tres factores para que se produzca un incendio: combustible, oxígeno y una fuente de ignición. Sin uno de estos tres elementos, el incendio se extingue o no puede producirse.

En artículos anteriores, explicaba qué es lo que realmente quema. Y lo que quema son los gases que desprende un combustible (sólido o líquido) cuando éste llega al punto de inflamación, y aparecen los primeros gases. Por lo tanto, queman los gases que desprende este combustible.

Entonces es cuando aparece el humo e invade rápidamente la habitación o cualquier espacio donde se produzca. Una sola silla quemándose, puede llegar a llenar completamente una habitación de humo. Esto puede tardar unos minutos y, entonces, más que nunca es imprescindible saber qué hacer y cómo actuar.

En la cultura de los incendios, hay un fenómeno que se llama blackdraft. El backdraft lo podemos definir como una explosión provocada por la entrada de aire en un recinto que estaba cerrado y con gases a altas temperaturas. Estos gases, han llegado al punto de autoinflamación, lo que significa que, para quemar, no necesitan de ninguna fuente de ignición. Sólo necesitan el aire para quemar.

Pues imaginemos que hay un incendio en un dormitorio o en un una habitación de hospital. ¿Qué hacer? ¿Abriremos la puerta para salvar a quien esté dentro? ¿Qué consecuencias puede tener abrir la puerta de un espacio lleno de humo? O por el contrario, ¿pondremos en riesgo nuestra vida y la de los demás si abrimos esa puerta?

Seguimos imaginando que este espacio se va llenando de humo. El humo, pesa menos que el aire, y siempre tenderá a elevarse hasta el techo para luego ir bajando. Imaginemos que este espacio está cerrado y, pasados unos minutos, desde fuera vemos que sale humo por las rendijas de la puerta. Si sale humo por la rendija de abajo, ¿qué más indicios necesitamos para saber que toda esa habitación está llena de humo?

El humo es un gas. Y los gases están formados por moléculas muy distantes entre sí y que se desplazan a gran velocidad. Más o menos a unos 350 m/s. Estas moléculas, al estar "cerradas" en un recipiente, ya sea una habitación, un armario eléctrico o un contenedor, irán chocando constantemente contra las paredes de estos recipientes. Además, a mayor temperatura tenga el humo, más rápido irán estas moléculas y ejercerán sobre este recipiente lo que llamamos, presión.

Pues bien, tenemos la habitación llena de humo, con gran presión ejercida por las moléculas de este gas y con el humo a altas temperaturas y a punto de autoinflamación. Entonces, si decidimos abrir esta puerta, ¿qué pasará? Simplemente, alimentaremos el incendio a través del oxígeno. ¿Qué quiero decir con esto? Que el humo, que no necesitaba ninguna fuente de ignición, quemará con la entrada de este oxígeno y, además, la diferencia de presión entre el exterior y el interior provocará una deflagración instantánea, a la que llamamos backdraft.

Si retomamos lo que decíamos del triángulo del fuego, el incendio nace por la combinación de tres factores: combustible, oxígeno y fuente de ignición. En casa o en un hospital, debemos actuar rápidamente, ya que puede que tengamos bajo nuestra responsabilidad personas que no se valgan por sus propios medios y que necesiten nuestra ayuda. En estos momentos, la utilización del extintor puede ser contraproducente si no sabemos cómo utilizarlo y nunca hemos recibido formación en extinción de incendios. En mis clases nunca prohíbo su uso, simplemente digo que si aquellas personas se ven capacitadas para utilizarlo, que lo utilicen. Pero siempre desde una posición de seguridad y una vez evacuadas las personas más cercanas al incendio.

Entonces, ¿qué solución nos queda? Difícilmente haremos desaparecer el combustible y, posiblemente, tampoco sabremos utilizar un extintor para sofocar el incendio. Pero hay algo que sí podremos hacer. En la Tierra, el aire está compuesto por un 78% de nitrógeno, un 21% de oxígeno y un 1% de otros gases. Este 21% de es lo que facilita la combustión. Pero por debajo del 16%, el incendio, tiende a autoextinguir a. Entonces, si eliminamos el oxígeno y reducimos su volumen en aire a un 16%, eliminaríamos el incendio, ¿fácil, no? ¿Y como lo conseguimos?

La solución es sencilla y lo puede hacer, desde un niño de 5 años hasta una persona de 100. Como técnicos creo que no podemos obligar a nadie a utilizar un extintor si no se ve capaz de hacerlo. Pero sí podemos exigir a las personas que se encuentran ante un incendio a hacer un gesto que puede salvarles la vida y los de su alrededor: cerrar la puerta del incendio.

Al cerrar la puerta, le sacamos al incendio lo que la alimenta, el oxígeno. Confinado el incendio, nos dará tiempo a organizarnos. Evitaremos respirar el humo, lleno de gases tóxicos e inflamables como el cianuro o el monóxido de carbono y podremos efectuar las llamadas a los cuerpos de emergencia con más serenidad y tranquilidad. Así pues, un simple gesto puede significar salvar la vida o ponerla en peligro.

Un nuevo proyecto

Mon, 02 Mar 2020 12:36:44 GMT

A partir del 1 de enero de 2020 empiezo una nueva aventura, esta vez en solitario. Después de 15 años aprendiendo día a día junto a grandes profesionales de la Protección Civil y de las emergencias, me sumo ahora a seguir compartiendo el conocimiento adquirido y, sobre todo, a seguir aprendiendo de otros profesionales.

La autoprotección llegó a mi vida de casualidad, como supongo, muchos de los oficios que nos llegan sin saber muy bien por qué. Empecé maquetando proyectos en Word, imprimiendo miles y miles de documentos de formación, revisando la escritura y, finalmente, encuadernarlos.

Poco a poco, me fui introduciendo en el mundo de la protección civil y de las emergencias. Pasados un par de años, y después de hacer un par de cursos de AutoCAD, asumí otras responsabilidades. Siempre me ha gustado el diseño y empezar a trabajar con AutoCAD me dio esta oportunidad.

Y pasados otros años más, ya di el paso para elaborar y redactar planes de autoprotección, siempre gracias a la ayuda y los consejos de estos profesionales que tuve a mi lado durante 15 años. A ellos les debo todo lo que soy ahora.

La Generalidad de Cataluña decidió reestructurar el mundo de la autoprotección con la redacción del Decreto 82/2010 y aparecieron los cursos para acreditarse como técnico competente en la elaboración de planes de autoprotección.

Este fue otro paso para mi formación como profesional. En este curso descubrí que la formación diaria de mis compañeros había sido la mejor que podían haberme proporcionado.

Y entonces, como todo inicio, también tiene su final. Por varias razones, ahora me toca caminar por este mundo de la autoprotección, de las emergencias, los incendios y de la protección civil. Todo un reto para este 2020 que recién comienza y que espero se presente lleno de proyectos.

No dejaré de formarme y aprender de los demás, ya que el conocimiento compartido siempre da mejores frutos. Espero pues, que con antiguos y nuevos clientes, podamos compartir experiencias y proyectos de diversa índole.

La formació en emergències

Sat, 29 Feb 2020 23:31:12 GMT

Des de fa més de 15 anys que assisteixo a múltiples simulacres d'emergència, ja sigui perquè els he organitzat jo personalment o, fins i tot, he participat en algun que m'han fet a mi. Les actuacions dels equips d'emergències de, per exemple, una residència o un hospital, no disten molt de les actuacions que hauria de fer, per exemple, el personal d'un edifici administratiu. Cada establiment, és clar, tindrà la seva idiosincràsia i haurà d'assumir certes decisions que un altre tipus d'instal·lació de hagi d'assumir (per exemple si comparteix espais amb altres activitats).

Un simulacre és com una obra de teatre. I si és una obra de teatre, els que actuen han de creure el paper i actuar com a tal. Però perquè un simulacre surti relativament bé, hi ha un treball previ a fer: la # formació.

En el document de el Pla d'Autoprotecció (PAU) hi ha infinits apartats on el tècnic pot treure el major profit de la normativa contra incendis, dels plans a plasmar, de la normativa en senyalització, dels seus coneixements o experiència a l'hora de bastir 01:00 organització en emergències. Però, tota aquesta informació, continguda en el document, no pot deixar-se en un calaix i, simplement, treure-ho el dia del simulacre o el dia en què l'administració, ho reclami.

Des del meu punt de vista, la formació és bàsica perquè el coneixement i l'experiència del tècnic, puguin arribar a les persones que tenen una responsabilitat en el pla o, simplement, a aquelles persones que, per diverses circumstàncies, han de fer la formació de el pla.

Així, per exemple, en el Decret 30/2015, de 3 de març, pel qual s'aprova el catàleg d'activitats i centres obligats a adoptar mesur es d'autoprotecció i es fixa el contingut d'aquestes mesures, de Catalunya, podem observar que en l 'articulat diu així:

Article 4 Obligacions generals de la persona titular de l'activitat

4.2 Les persones al servei d'una activitat tenen l'obligació, d'acord amb les seves capacitats, de participar en el pla d'autoprotecció de l'activitat i assumir les funcions que els siguin assignades, si són requerides per a això. Així mateix, estan obligades a participar en la formació necessària que s'estableixi per dur a terme les funcions esmentades i a participar en els simulacres.

Aquesta obligació fa que algunes persones siguin reticents a l'hora d'assistir a les formacions, però, és imprescindible que estiguem formats en aquest aspecte. Igualment, com ho podríem trobar-se respecte a l'ús d'una motoserra o per saber utilitzar un extintor. Es requereix formació, encara que sigui pràctica.

Així doncs, des d'aquest lloc web, animo a totes aquelles empreses o organismes oficials a formar en l'autoprotecció, no tan sols a les persones que tenen un lloc en l'organització, sinó també a tot el personal que sigui necessari. Perquè un incendi, es pot donar en qualsevol banda, ja sigui a casa, en un centre comercial, en una discoteca ...

Per això, hem de tenir les eines necessàries per saber optar per la millor opció. Aquestes eines, a través del coneixement adquirit pel tècnic, ha de fer-les arribar als seus alumnes, sigui qui sigui. El coneixement és poder i, segons les circumstàncies, et pot salvar la vida.

El braser: un risc evitable

Sat, 29 Feb 2020 23:31:08 GMT

En aquestes últimes setmanes, hem llegit o vist pels mitjans de comunicació, diverses notícies sobre incendis en domicilis produïts pels anomenats, brasers. Els brasers, són uns recipients de metall poc profunds, proveïts amb un focus de calor ubicat al centre. Aquest focus de calor pot ser de brases, carbó vegetal o barres elèctriques.

En moltes de les notícies sobre incendis, solem llegir que han trobat persones mortes en escales o "dormides" en els seus llits. Això, simplement, és que aquestes persones, a l'inhalar aquest fum que conté monòxid de carboni i cianur, han mort per falta d'oxigen en el seu organisme, a part que el fum, pot trobar-se a altes temperatures i, al respirar, afectarà les nostres vies respiratòries cremant-les. Recordem que els incendis urbans solen arribar a uns 800 ºC.

En èpoques de fred, com en la que estem ara, els brasers se solen posar sobre una tarima, sobre catifes o sota d'una taula per poder escalfar-se els peus. Si es posa sota d'algun material combustible, com pot ser la fusta, el braser anirà escalfant a poc a poc aquesta fusta fins a arribar al què es diu, punt d'inflamació.

Aquest procés pot durar alguns minuts, depenent de la potència del braser, de la temperatura interior de la casa o de la distància entre el braser i el combustible. Igualment, el braser pot escalfar els faldons de la taula, la catifa o qualsevol altre combustible que estigui a prop seu, o en contacte directe amb ell.

El braser, que com hem dit abans, desprèn calor, anirà escalfant la taula o el combustible que tingui més a prop. Aquesta transferència de calor es produirà per convecció, és a dir, la calor es transporta mitjançant un fluid, en aquest cas, l'aire, i l'eleva des de zones més fredes fins a zones més calentes. Però també ho pot fer per conducció, és a dir, a l'estar en contacte amb el braser.

Però tornem a el punt d'inflamació. El braser, que per distracció pot estar encès durant tota la nit o sense vigilància, anirà escalfant el combustible i, com hem dit anteriorment, el portarà fins a arribar al punt d'inflamació. El punt d'inflamació no és més que la temperatura més baixa en la qual, un sòlid o líquid, comença a emetre els primers gasos inflamables.

Per tant, i això és una de les coses més importants que cal saber dels incendis és que: no crema la taula, no crema la cadira, no crema la catifa. Cremen els gasos que emeten aquesta taula, aquesta cadira o aquesta catifa quan arriben al seu punt d'inflamació. Cada combustible té el seu punt d'inflamació. Així, per exemple, la fusta té un punt d'inflamació de 233 ºC o l'oli de 250 ºC.

Doncs bé, aquests gasos que desprenen els combustibles són els gasos que formaran el fum. El fum és un magatzem de gasos (tòxics, inflamables, calents...) produïts per una combustió incompleta i que, al seu torn, causa l'aparició de gasos extremadament perillosos per a la vida, com són el monòxid de carboni i el cianur.

El monòxid de carboni, juntament amb el cianur, són els gasos causants de la majoria de morts per intoxicació en els incendis. La manca de ventilació en els espais on es troben els brasers i la rapidesa en absorbir el cos humà el monòxid de carboni i el cianur, fan d'aquests gasos, letals per a la vida.

Així doncs, els brasers poden ser una font de risc innecessari i evitable per la nostra llar. Hi ha diverses solucions tècniques més eficaces per tenir la nostra casa segura i amb temperatures adequades per al fred de l'hivern.

Si no disposem de recursos suficients per disposar de detectors de fum o qualsevol altra instal·lació per pal·liar el fred, el que sí podem fer i no ens costa ni un euro, és ventilar constantment l'habitació o espai on anem a posar el braser. També és important no posar el braser en contacte directe amb cap combustible (catifa, cortina, fusta...) i sobretot, no abandonar mai el recinte on tinguem instal·lat i en funcionament, dit braser. També és recomanable allunyar d'aquests combustibles dels que fèiem esment.

El risc zero no existeix. Per tant, hem d'incorporar en la nostra vida quotidiana, la prevenció i el bon ús de materials com el braser o materials elèctrics, perquè no es produeixin incidents greus i que haguem de lamentar.

Plànols Sou Aquí

Mon, 13 Jan 2020 23:31:09 GMT

En tot pla d’autoprotecció (PAU) ha d’haver uns plànols per poder entendre i comprendre tot el treball que hi ha al darrere la redacció d'aquest document. Però a banda dels plànols que conté el PAU i que exigeix el Decret 30/2015, existeixen uns altres: els plànols Vostè és Aquí (VEA).

Aquests plànols, els podeu trobar en diversos llocs com centres comercials, residències, hospitals, col·legis, hotels, escoles bressol... Solen estar ubicats en zones comunes, és a dir, on hi ha trànsit de gent o, per exemple, en llocs on les persones han de romandre durant un cert temps esperant (sales d’espera, vestíbuls, ascensors...).

Els plànols VEA són d’una gran utilitat per identificar les vies d’evacuació de la instal·lació o establiment i per poder llegir consignes bàsiques d'actuació molt concretes i directes. Aquest conjunt d'elements seran claus a l'hora de realitzar un plànol llegible, entenedor i amb informació bàsica.

Segons el nou RIPCI de 2017, aquests plànols han de seguir una estructura determinada. Què vol dir això? Doncs que, dins el plànol, ha d’haver certa informació que ve determinada per aquesta normativa. Però, a banda de la normativa marc, els plànols VEA han de realitzar-se conforme a la UNE-23032.

Definit el marc legal de com s’han dissenyar els plànols VEA, passem ara a definir-ne el contingut. Per contingut s’entén tota aquella informació que ha d’aparèixer en un plànol VEA i que sigui, sobre tot, llegible i entenedor per totes aquelles persones que no estan avesades o acostumades a “llegir” un plànol.

La informació que poso en aquests plànols és una informació bàsica. Així doncs, la informació bàsica a posar seria:

Logo del client
Nom de la instal·lació
Nom de la planta
Nord
Plànol
Gota d’aigua amb la ubicació de qui ho llegeix
Consignes bàsiques d’actuació en cas d’emergència (evacuació, confinament...)
Llegenda (extintors, vies d’evacuació, polsadors, boques d'incendi equipades...)
Plànol del punt de reunió
Responsable de la realització del plànol (lateral)

És molt important també i, essencial, l’orientació dels plànols respecte a la seva ubicació. En molts hotels, per exemple, les portes de les habitacions tenen aquests plànols VEA. Moltes vegades, però, l’empresa o responsable de fer els plànols ha seguit un model i l’ha posat en totes i cadascuna de les portes, sense prendre consciència de la seva ubicació i orientació.

Un plànol, sempre ha de ser llegit segons la posició del qui ho llegeix. Si les escales d’evacuació estan sortint de l’habitació a la dreta, el plànol ha d’estar en consonància amb la realitat espacial de l’hotel. No podem col·locar mai plànols mal orientats, perquè això podria induir a errors d’interpretació en les vies d’evacuació a seguir en el moment d’una emergència.

Respecte a les mides que ha de tenir un plànol VEA hi ha diverses opinions al respecte. Nosaltres sempre recomanem que sigui en DIN-A3. Aquesta mida ens permet jugar amb la grandària de la instal·lació i, també, en ubicar una vista més parcial de l’edifici si aquest és molt gran. De totes maneres, amb edificis de grans dimensions, es pot utilitzar la mida DIN-A2 per tal que tota la informació es pugui “llegir” fàcilment. A més, alguns plànols demanen estar orientats en vertical i altres en horitzontal. Tot i així, s’acostumen a fer en horitzontal.

Així doncs, els plànols VEA representen una part de la implantació del PAU de la instal·lació i en són complementaris. Aquesta implantació, però, ha d’anar acompanyada sempre d’una informació a l’usuari i, també, al treballador del centre. Mitjançant les sessions de formació contingudes en el pla d’autoprotecció, nosaltres, com a tècnics, tenim l’obligació d’informar i formar a totes aquelles persones que tinguin responsabilitats en el pla. Però també, donar consignes bàsiques d’actuació en cas d’incendi per tots els treballadors que no en tinguin.

Un nou projecte

Wed, 01 Jan 2020 00:00:00 GMT

A partir de l'1 de gener de 2020 començo una nova aventura, aquest cop en solitari. Després de 15 anys aprenent dia a dia al costat de grans professionals de la Protecció Civil i de les emergències, em sumo ara a seguir compartint el coneixement adquirit i, sobretot, a seguir aprenent d'altres professionals.

L'autoprotecció va arribar a la meva vida de casualitat, com suposo, molts dels oficis que ens arriben sense saber molt bé per què. Vaig començar maquetant projectes en Word, imprimint milers i milers de documents de formació, revisant l'escriptura i, finalment, enquadernant-los.

A poc a poc, em vaig anar introduint en el món de la protecció civil i de les emergències. Passats un parell d'anys, i després de fer un parell de cursos d'AutoCAD, vaig assumir altres responsabilitats. Sempre m'ha agradat el disseny i començar a treballar amb AutoCAD em va donar aquesta oportunitat.

I passats altres anys més, ja vaig fer el pas per elaborar i redactar plans d'autoprotecció, sempre gràcies a l'ajuda i els consells d'aquests professionals que vaig tenir al meu costat durant 15 anys. A ells els dec tot el que sóc ara.

La Generalitat de Catalunya va decidir reestructurar el món de l'autoprotecció amb la redacció del Decret 82/2010 i van aparèixer els cursos per acreditar-se com tècnic competent en l'elaboració de plans d'autoprotecció.

Aquest va ser un altre pas per a la meva formació com a professional. En aquest curs vaig descobrir que la formació diària dels meus companys havia estat la millor que podien haver-me proporcionat.

I llavors, com tot inici, també té el seu final. Per diverses raons, ara em toca caminar per aquest món de l'autoprotecció, de les emergències, dels incendis i de la protecció civil. Tot un repte per a aquest 2020 que recentment comença i que espero es presenti ple de projectes.

No deixaré de formar-me i d'aprendre dels altres, ja que el coneixement compartit sempre dóna millors fruits. Espero doncs, que amb antics i nous clients, puguem compartir experiències i projectes de diversa índole.